Flor senyera

La flor de l’ametller és una senyera d’esperança. Renovarem aquesta emoció diumenge vinent davant la tomba de Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi, on cada any, des del 1924, família i amics del poeta s’apleguen en la festa de l’Ametller Florit. Un poema seu del 1904 agermanava aquesta flor blanca amb el neguit esperançat: “Ets la pau que s’anuncia entre el sol, núvols i vents... No ets encara el millor temps però en tens tota l’alegria.” En la poesia catalana del segle XX trobem més brots que associen aquesta flor primerenca amb la desclosa vital. “La mainada, flor d’ametlla”, diu un vers de Ramon Muntanyola, el poeta de qui l’any passat, centenari del seu naixement (enguany s’escau el 45è aniversari de la mort), editaren una antologia a cura de Joan Maria Pujals. Tenim en territoris catalans aquesta flor hivernal, profètica de temps millors. Tenim també una flor primaveral que és missatgera de llibertat: la flor groga de la ginesta. El mateix Maragall li va escoltar aquesta bona nova: “En la flor de la ginesta / Catalunya m’ha parlat; / m’ha parlat de la gran festa / de la nostra llibertat.” Ens cal ara més que mai apreciar les virtuts del blanc i del groc. Ens poden prohibir el groc de les fonts lluminoses, poden repintar de negre el groc dels taxis o de les bústies de correus. Però no ens poden embrutar la flor blanca dels ametllerars, ni ens poden tenyir la flor groga de les ginesteres. No ens poden arrabassar la flor blanca de l’esperança ni la flor groga de la llibertat.