Plegar cordes

És un senyal més, un fracàs més dels que, arreu del país, van proliferant: el Festival Internacional de Música de Cantonigròs no es tornarà a fer. El certamen el tiraven endavant un grup de persones de manera altruista i voluntària i ara han decidit plegar davant les dificultats per aconseguir subvencions i perquè entenen que l’esperit del seu projecte ha perdut sentit. El festival, que va començar fa 35 anys, aplegava cada any més d’un miler de participants de tot el món. El tenia força a prop, aquest gran festival, perquè des del meu poble només cal travessar el Collsacabra, indret bellíssim i entranyable, per arribar a Cantonigròs, entitat de població d’uns quatre-cents habitants, però amb una bufera no gens comuna. I vet aquí que la bufera s’ha estroncat –per causes majors, en diuen ara.

Coses que passen, i passen força arreu. Als casals de la gent gran de la Garrotxa, que de moment són catorze, la crisi també hi arriba, i de quina manera. Al del meu poble hi ha una junta que acaba el mandat d’aquí a un any i no s’albira cap relleu enlloc, de manera que si no hi ha pas algun miracle o cosa semblant, el casal plegarà cordes i baixarà veles. Ara hi ha una nova dificultat afegida als problemes que ja arrosseguem temps ha: la manca de subvencions per part de l’administració catalana i les cargolades de corda a base de noves imposicions legals i burocràtiques que el malastruc govern de les espanyes sembla aplicar a tot allò que fa ferum de català. He dit manca de subvencions per part de l’administració catalana, però no és pas exacte. Més que manca de subvencions, hi ha com una mena d’estratègia a fer-ho tot tan difícil i embrollat, que arribi a avorrir els destinataris de subvencions i que aquests ho deixin córrer. És almenys la claríssima sensació que tenim al casal del meu poble, on ja hem renunciat al suplici i cansament de les giragonses i embolics legals per obtenir una subvenció amb la qual al final, si l’aconseguíssim, no en tindríem ni per cacauets.

Ens confonen amb una societat dedicada a fer calés, per això als qui treballem per amor a l’art i als germans (que diria un mossèn), se’ns fa impossible entendre com és que exigeixen tant, com és que ens tracten com si fóssim una empresa de don Florentino i ens collen com si, pobres de nosaltres, poguéssim estafar milions a la hisenda pública de les espanyes.