La pols de la derrota

Aquell cap de govern, president d’un gran partit polític, conegut com Partit Prepotent (dues P), tenia els seus objectius polítics molt concentrats a vigilar de prop una regió de l’Estat a l’extrem nord-oriental del mapa, on s’hi manifestava escàs o nul patriotisme unitari. Va manar que s’hi fessin unes eleccions autonòmiques, ben cregut que guanyaria el seu partit o almenys les forces centralistes. I vet aquí que va obtenir uns resultats minsos, quasi impresentables, que eren el retrat del refús de la majoria d’habitants de la regió envers el seu Partit Prepotent. Retinguem només que de 135 diputats del Parlament de la zona autonòmica referida, el seu partit en va obtenir només 4. No va poder fer més, era una derrota, i al cap de govern li encenia les genives que els partits independentistes de la regió s’alcessin amb la majoria absoluta.

Com tenia per costum va recórrer al seu arsenal d’amenaces, repressions, recursos als tribunals contra independentistes i simpatitzants, posant-ne a la presó, tot prevenint el parlament autonòmic resultant de les eleccions que, segons quin govern es formés en aquella zona, el portaria davant el Tribunal Inquisitorial. L’objectiu era clar: separatisme mai. La regió, malgrat un ofec econòmic en transferències, aportacions estatals i mesures adverses, prosperava en el camp econòmic, cultural, industrial, turístic, tecnològic i exportador, i això, com havia passat en tota la història, era gràcies a la iniciativa i esforç dels seus laboriosos ciutadans, que sempre estaven per la feina i l’eina. Les velles i les noves generacions de la zona tenien el convenciment que, si mai podien governar-se en plenitud política, dins un estat propi, els resultats en progrés educatiu, riquesa material, cultura, benestar social i projecció exterior serien espectaculars a curt termini, i exemplars davant el món.

Aquesta convicció els menava a sortir sovint als carrers i places en grans, milionàries concentracions, manifestacions tothora pacífiques i cíviques, úniques en la història europea, que sempre eren minimitzades als súbdits de la resta del mapa des de les televisions i premsa afí al govern d’allà, rebaixant ridículament la xifra de manifestants i, en el cas que es produís acció policial contra els concentrats, l’acció repressiva era explicada pels ministres com una reacció professional i proporcional, (= dues altres P).

El cas més pintoresc viscut pel cap del govern central fou el de la pols: cada matí, en entrar al seu despatx, hi trobava molta pols: a la taula, a les catifes, als prestatges, a les butaques, sobre els expedients. Enutjat, va cridar el cap de neteja del palau del govern per demanar-li explicacions del fenomen, entre altres motius perquè donaria una mala imatge si quedava algun rastre de pols quan vinguessin visites, no fos cas que, acabada l’entrevista, els il·lustres visitants de l’ocasió sortissin amb el cul empolsegat.

L’Encarregat de neteja del palau presidencial, compungit, va assegurar al cap del govern que els seus equips netejaven diàriament amb tota cura, i que la pols, amb permís, era, segons opinió que corria per palau, la pols de la derrota, que és contumaç, insistent, i dies i dies després de la batalla encara no pot dissoldre’s.

El Cap del Govern es va enfurismar, perquè es temia que el servei de neteja tenia tota la raó: ell, el cap del govern, havia perdut i la pols de la derrota el perseguia arreu. I va cridar: “Aquí de derrota no n’hi ha hagut cap! Ho tens entès? Mai cap, la nostra pàtria és immortal, va conquerir universos on mai es ponia el sol i els nostres enemics sí que van mossegar la pols. Com goses parlar de derrota? Malgrat els teus molts anys de servei en aquesta casa, t’haig de castigar: aquesta nit dormiràs a la presó.”

– Em dona permís, senyor, per parlar? – feu el servent.

– Parla,

– Amb la vènia: li volia recordar un fragment del Quijote que sens dubte vostè ha llegit: Quan Sancho Panza, a la facècia del fals castell dels ducs, és grotescament coronat governador de l’Ínsula Barataria, presideix un judici de faltes i condemna un pagès amb la següent sentència:.

– Aquesta nit dormiràs a la presó.

El camperol respon: “Governador, tu pots enviar-me a la presó, però dormir o no és llibertat meva.”