Paper, pedra

Diuen que el paper sempre guanya la pedra, però aquesta és una veritat a mitges, perquè en el trio lúdic del pedra-paper-tisores el paper obté un resultat immediat, fruit de la simplicitat d’un joc que parteix d’unes regles que ningú discuteix. Igual que en els eslògans simples i directes, de l’estil de “la democràcia sempre guanya”. Doncs sí i no. Vull dir que sí pel que fa als principis que defensa, però no tant quan es tracta d’obtenir resultats a curt o mitjà termini.

Sovint la democràcia, igual que la cultura, no guanyen al ritme necessari que caldria. Entre altres coses perquè la democràcia només funciona quan els ciutadans –almenys una gran majoria– tenen educació democràtica, i això no s’aconsegueix en dos dies, ni tan sols en dues generacions, més quan no hi ha voluntat real –de política educativa amb majúscules– de fer pedagogia en aquest sentit. I això comença a les famílies i a les aules. A les que conec, l’objectiu no és mai adoctrinar ni tampoc crear babaus, sinó alumnes amb criteri propi. Alumnes que puguin parlar de tots els temes, siguin els que siguin, fins i tot d’activistes i polítics que estan en presó preventiva. I ho puguin fer amb respecte per a totes les opinions. Només així es poden crear les bases d’una democràcia més sòlida. Digueu-me ingènua, però continuo creient en l’esforç honest i penso que “si cadascú fes bé la seva feina, el món s’arreglaria sol” (una idea del poeta Maragall de la qual s’ha apropiat descaradament un anunci televisiu).

Quan assumeixes els inconvenients de treballar per a la cultura i l’educació, saps que el rol flexible del paper, enfront del poder rígid de la pedra i de l’embat precís de les tisores, és força més arriscat, i aparentment fràgil. Perquè en la vida real, les millores socials, el respecte als drets fonamentals de les persones o l’aposta pels valors culturals són difícils d’aconseguir. La democràcia es pot pervertir quan esdevé populista, quan els mitjans de comunicació són una eina de desinformació per a ciutadans que no es preocupen per la qualitat del sistema, etc., etc. A curt termini, la democràcia perd: la victòria del paper sol ser lenta i sinuosa. Com en l’ensenyament, els resultats acostumen a veure’s anys més tard. Més tenint en compte que en el món de la política, com en el de la vida diària de tantes famílies, el curt termini acostuma a ser imperatiu.

Allò que requereix més esforç, allò que implica un resultat que es fa esperar, es converteix en un tema pesat i dur. Per això, també soc partidària d’agafar-se les coses bé i d’agrair la vida. Tal com va tot, a més d’un li caldrà fer un gran “ooom” i anar a classes de ioga. Jo soc la primera, acostumada com estic a l’esforç que comporta escriure i al ball estressant entre classe i classe. Perquè, en la vida, també fa mandra afrontar pors i reptes. I a diferència de qualsevol joc, la confiança és molt més important que l’atzar.