Tribuna
El divorci política-economia
“A menys govern, més virtualitat operativa del sector econòmic
En poques ocasions s’havia conegut un clima més exasperant de desinformació activa a Catalunya i a Espanya. El que d’una part es diu (quasi sempre exagerat) per l’altra es nega (quasi sempre manipulat). L’Ebre ja no és un riu, sinó una frontera que delimita dos universos de percepció quasi contradictòria. El blanc en una ribera es torna negre a l’altra riba. El triomf de Ciutadans es dilueix en l’èxit del independentisme; i al contrari. Entretant, Catalunya segueix sense govern i sense clares expectatives de perfilar-se per la interposició de qui pretén convertir Brussel·les en Saint-Martin-le-Beau, o d’aquells que edifiquen la política des de la trista instrumentació de la justícia. Coneguda és la sentència de Montesquieu: “No existeix tirania pitjor que l’exercida a l’ombra de les lleis i amb aparença de justícia.” (Alguna semblança amb l’actualitat?)
Sigui pel que sigui, el cert és que la política a Catalunya i a Espanya manifesta, dia rere dia, el divorci d’una realitat paradògica i contradictòria. En el suposat que aquesta disparitat es consolidés, entraria en qüestió la credibilitat de tot el nostre sistema polític institucional, atès que el real és l’econòmic des dels inicis de l’escolàstica, quan s’apel·lava a la prioritat absoluta del viure per damunt del filosofar (“Primum vivere, deinde philosophari”), o quan els castellans de les carències medievals apel·laven al refranyer: “Con las coses del comer no se juega.” Quelcom tan indubtable que fins i tot en Quixot participava d’aquella creença en els seus delirants somnis.
Ara l’economia sembla desentendre’s de l’absurda política que es practica des d’un partit corroït per la corrupció i per la traïció intestines: els uns acusen els altres, en un afany de fugir de les responsabilitats avantpassades i de les seves conseqüències. Es tracta d’un corol·lari vergonyós, indecent, desolador. Sempre vaig afirmar, després del 2000 i en vista de l’evidència d’un aznarisme desaforat, que, al PP, li esperava idèntica sort que la que al seu dia va destruir la UCD. Avui es pot asseverar que són els mateixos gossos amb diferents collarets. Hi ha hagut una transfusió de verins, de fratricidis desaforats, de malvolences que engendren l’afany de poder i de diners, a més de l’amiguisme i el cretinisme com a valors més cotitzables... Un paradigma perfecte per l’autodestrucció, que va néixer, primer, de l’afany caïnita d’eliminar els possibles competidors d’un lideratge partidari tan fútil que ratlla l’esotèric. No hi ha semblança coneguda al líder gallec del PP, a menys que tirem enrere i trobem un altre paisà tan lamentable: Portela Valladares, en la Segona República.
Però, d’aquest desconcert polític, tampoc se n’escapa Catalunya. Ensorrada la figura emblemàtica de Jordi Pujol, tan sols hem conegut mediocritats, que han sembrat el camp de sal per als fruits posteriors. Ni el Maresme de Mas ni la Brussel·les de Puigdemont aporten més llum que desconcert; i les lleis aplicades com un falç minven encara més les cuques de llum que pogueren sorgir al horitzó polític català. Una anàlisi desapassionada només ens aporta interrogants. Tan decisiu resulta ser el personalisme per vetar la governabilitat autòctona de Catalunya?
Ara bé, les societats catalana i espanyola han iniciat un arriscat procés de desentesa de la política. A menys govern, més virtualitat operativa del sector econòmic. Amb això el divorci a la italiana està servit: l’economia i les empreses van a la seva, mentre els polítics recargolen els seus dilemes, les seves dialèctiques, fins a barroquitzar la seva pròpia espiral confusa de les seves pretensions. Si ara existís un Miguel de Cervantes, de ben segur que escriuria un Don Mariano o un Don Puigdemont. Quin malbaratament pels nostres literats, incapaços de superar les ironies de Polònia a TV3.
Amb el 155, o sense aquest, l’economia creix, millora, es projecta de moment cap a altres escenaris millors, segons les dades de la CEOE i del BBVA. Tot apunta a un altre creixement del PIB el 2018, al voltant del 3%. Bona nota. I l’economia catalana segueix a la seva: créixer, tot i al ralentí, en noves inversions segons l’informe del BBVA en què s’insinua la pèrdua de 0,7 dècimes respecte al creixement general del PIB del 2018. És innegable la trencadissa que ha sofert el turisme. Tot i així, altres variables apunten elements paradoxals: creixement del nombre de passatgers a l’aeroport barcelonès del 9,1% al gener amb referencia al gener del 2017 o l’augment de tràfic de contenidors al port de Barcelona del 5,4% interanual. O el sorprenentment paradoxal, per la classe política, informe del Financial Times que torna a acreditar Catalunya com la millor opció sud-europea per a les inversions entre el 2018 i el 2019.
Són conscients els polítics de com de fútils poden arribar a ser els seus embolics i artificis? Itàlia va créixer a pesar dels seus governants durant tota la segona meitat del segle passat. Serà aquest el nostre model? Al meu parer, un divorci molt poc recomanable per revalidar socialment la política dels polítics davant la política dels empresaris? Que ho reconsiderin... Aristòtil deia que “no és necessari multiplicar els ens (innecessaris)”. Són necessaris els polítics a partir d’ara?
