Barra lliure amb Catalunya

Diu el president socialista d’Extremadura que no hi ha dret que a Catalunya l’escola sigui en català (fet que fins ara el seu partit havia acceptat, però ja ni això) i que també ha de ser en castellà. Ho diu també el seu company d’Aragó, que ni tan sols és capaç de protegir el propi idioma històric i que mai ha permès que el català sigui matèria obligatòria a la part del seu territori on és primera llengua... Aquests dirigents disposen sobre Catalunya igual que ho fan, és clar, els del PP i Cs d’arreu de l’Estat, els mateixos que no volen al País Valencià l’aigualit sistema amb què volen fulminar la immersió a Catalunya, i que qualifiquen d’imperialista i adoctrinador a qui ensenya el mapa dels territoris on es parla una llengua que el pancastellanisme imperant –o sigui, l’espanyolisme– vol seguir arraconant, fent que no sigui ni requisit per exercir a la funció pública.

Avui tots aquests forasters que viuen a Mèrida, a Saragossa o a Madrid opinen, i a sobre pretenen decidir, sobre una llengua i un sistema educatiu que no són els seus, però és que ahir determinaven que els catalans no podem tenir el president que hem votat; per Cap d’Any condemnaven el procés dels malvats separatistes –mai per convidar-los a compartir un projecte comú, sinó per exigir-los que s’hi sotmetin– i demà pontificaran sobre si una televisió que no veuen o una policia que no coneixen fan bé la feina per a la gent a qui va dirigida. Hola? A algú li interessa el que pensem i votem aquí? A algú li estranya que vulguem actuar segons el que pensem i votem aquí? Pararan d’atacar-nos, insultar-nos i perseguir-nos per voler fer-ho?

Propiciada per la impunitat total amb què actuen els jutges i el govern del 155, s’ha instaurat una mena de barra lliure en l’opinió pública espanyola on tothom es veu amb cor de ficar-se amb Catalunya i dictaminar sobre el que hem de fer o deixar de fer els catalans, com si fóssim una joguina seva. O una colònia. Però més greu encara seria que ens els creguéssim perquè deixar o no que s’imposi el seu relat tergiversat és a la nostra mà. I és tan fàcil com obviar-lo. Gràcies per l’interès, però ja ens sabem (i ens sabrem) espavilar.