Fabra, el futur d’una llengua nacional

Avui fa cent cinquanta anys que va néixer Pompeu Fabra. Aquesta efemèride ens empeny a reflexionar sobre la significació de la seva obra social, nacional i lingüística, especialment perquè dissortadament travessem un període que es fa massa llarg, en què novament la societat, la nació i la llengua es troben seriosament amenaçades. Quan Catalunya ha volgut molt majoritàriament replantejar la reivindicació del sobiranisme i del respecte sense escletxes ni condicions a l’idioma que li és propi, s’han alçat reaccions hostils, exògenes i endògenes, d’una ferotgia que supera les expectatives més desesperançades i que torna a provar d’anorrear la nostra identitat.

Encara que la distància cronològica i la transformació de la realitat hagin generat un escenari molt diferent des de tots els punts de vista d’aquell en què Fabra construí la teoria sobre la llengua i la nació, i endreçà normativament un idioma corromput pels maltractaments, l’arraconament als àmbits més familiars i col·loquials i la imposició de l’espanyol, les idees sobre què se sustenta crec que són del tot vàlides. La grandesa de la seva labor rau sobretot en la visió de futur que tingué: que avui la mundialització ens hagi dut a una Catalunya en què es parlen tantes i tantes llengües; que la modernització ens obligui a modelar un català que s’adigui amb la contemporaneïtat; que la complexitat política dificulti la creació d’un estat independent, al meu entendre, no lleva gens d’actualitat a la doctrina que el Mestre dictà justament respecte a la relació interdependent de llengua i nació; no debades la idea nuclear en què basà la concepció de la conjuntura del seu temps fou la de la necessitat de bastir una llengua que es pogués dir nacional. Els canvis de tota mena al llarg del temps poden o han d’obligar a intervenir sobre l’idioma de maneres diferents, certament; tanmateix, si no es vol renegar de la condició indispensable que cap solució en la política lingüística rebutgi la submissió del català en un estatus de llengua subordinada; que cap estratègia en la normativització no pot deixar d’anar paral·lela i lligada a la inviolabilitat de la categoria de llengua nacional i, doncs, no s’hauria de modificar des del pragmatisme de l’acostament a la llengua de poder que té més pròxima, en benefici de res i en perjudici fatal de la genuïnitat; si no es vol això, entenc que les línies essencials que Fabra traçà han d’ésser respectades escrupolosament. Ell ja explicà què pot suposar la bilingüització social com a tàctica per a fer desaparèixer progressivament la llengua en situació inferior. Sense complexos, s’anticipà a veure-la com el fenomen que acabaria ofegant-la; alhora, la dura veracitat del desequilibri de forces, que avui altre cop s’ha palesat espantosament, el feu conscient que un tarannà confiat en la bona voluntat en la convivència toparà sempre contra els poders dels qui no han tingut ni tenen ara cap mirament d’anar contra les llibertats legítimes del nostre poble.

Pompeu Fabra és la lliçó perdurable, a parer meu fins avui mai no superada, entorn dels principis per a la subsistència digna de la llengua i la nació catalanes.