La urgència d’un govern

Seria oportú fer una valoració del que ha passat a Catalunya en els últims mesos abans de prendre decisions en els propers dies que podrien ser efímeres. Es necessita un govern per recuperar una certa normalitat i que hi hagués algú que actués com a president de Catalunya des de la Generalitat. També per aixecar la llosa del 155 per tal de permetre el funcionament de les institucions catalanes.

La situació és tan anòmala que sembla impossible una sortida política normal, transcorreguts dos mesos després de les eleccions. El president del Parlament, Roger Torrent, ha de cosir molts estrips que s’han produït dintre del moviment independentista, on hi ha tres forces que tenen la seva pròpia personalitat, un pensament propi i uns líders en una situació personal molt diferent. Carles Puigdemont i quatre dels consellers de l’anterior govern estan a Bèlgica mentre Oriol Junqueras és a la presó. Jordi Sánchez, segon en la llista de Puigdemont, també està empresonat junt amb Jordi Cuixart, president d’Òmnium. L’exconseller d’Interior Joaquim Forn habita a la mateixa cel·la que Junqueras i fa més dies que és a la presó que els que va ser conseller d’Interior. La CUP va al seu aire i no comparteix l’estratègia de les dues forces independentistes majoritàries, però és necessària per investir el nou president.

Penso que el millor per al país seria que la majoria independentista investís un president possible, és a dir, algú que garantís una governança de quatre anys per refer la situació, recuperar les competències i fer política en el sentit més pragmàtic. Després d’un temps, un altre en ve, i els problemes que ha d’abordar la política no poden dependre de les ambicions personals, legítimes si es vol, dels partits que ara estan pugnant per veure qui governa, quins càrrecs es distribueixen i qui controla els llocs clau del proper govern. A vegades fa la impressió que els que haurien d’investir un president al més aviat possible actuen com si no hagués passat res i que el relat i la posició de la CUP, malgrat haver perdut sis dels deu escons que tenia, fossin els que han de prevaldre.

Dia sí i dia també s’ha atacat el govern Rajoy pel seu immobilisme petrificat. És evident que no ha fet política per tal d’arribar a una entesa a mitjà i llarg termini amb Catalunya. Però la mateixa recriminació es podria fer a les forces independentistes, que tot tenint una majoria al Parlament no acaben de posar-se d’acord per a la investidura. El front Puigdemont i la CUP sembla que volen mantenir les posicions de ruptura amb la Constitució, mentre que un sector del PDeCAT i Esquerra Republicana opten per un realisme que permeti governar durant quatre anys per tal de reparar els danys de la fugida d’empreses, reconciliar el país encara que sigui en poques qüestions bàsiques i mínimes, i oferir un programa de govern que no es limiti només a la independència immediata sinó que miri a l’horitzó per tal d’ampliar el suport social a la seva causa.

Durant molts mesos es mirava al mirall d’Escòcia com una fórmula intel·ligent i pragmàtica per assolir la independència. Alex Salmond i David Cameron pactaren el referèndum de 2014 amb uns resultats favorables amb vuit punts de diferència als partidaris de romandre al Regne Unit. Salmond va dimitir al cap de poques hores i la nova líder del SNP, Nicola Sturgeon, va adaptar-se a la nova situació sense renunciar a la independència però sabent que no tenia darrere una majoria social que li donés suport. Sturgeon ha sabut fer política tot reclamant les promeses fetes per Cameron durant la campanya del referèndum. És una política realista que ha d’administrar la davallada de suport electoral en les últimes legislatives britàniques.

El relat segueix sent el mateix però les circumstàncies són diferents i l’estratègia no podia ser igual. Penso que a Catalunya s’ha de fer una avaluació de tot el que ha passat i encetar una etapa en la qual el voluntarisme s’adaptes a la realitat del que es pot fer en aquest moment concret. Perllongar una situació d’interinitat amb nous riscos de sinistralitat política i de confrontació amb l’Estat penso que no convé a Catalunya, que vol ser governada d’acord amb les majories que surtin del Parlament. Si no es fa així, el cansament ciutadà, també dels que votaren per l’independentisme, es notarà en les enquestes tal com ho demostra l’última que s’ha fet pública per part del CEO. Els discursos i les promeses ho aguanten tot. Però arriba un moment en què els electors demanen també la responsabilitat dels seus dirigents.