Caiguda lliure
L’aversió al tacte
Tothom carreteja les seves manies i fa el que pot per vèncer-les. Jo he tardat anys a reconèixer una de les meves: no suporto que em toquin el cap. Els cabells, sobretot, que són una cosa de por: s’enreden, s’electritzen, te’ls enganxes a qualsevol lloc, et cauen i te’ls trobes passat un mes fets un manyoc en desaiguar la dutxa, o barrejats amb la borra del pis, penjant de l’escombra com un fil de teranyina o de bena de mòmia. Un cabell, un de sol que et caigui mentre et pentines i es quedi adherit a la pell de l’omòplat o l’espatlla fa que tot el cos es posi en guàrdia, s’estremeixi i s’impacienti, alertat per aquesta levíssima partícula que has d’afanyar-te a retirar d’una manotada, com un insecte nociu. “La nosa que arriba a fer un sol cabell!”, em va dir un dia la mare, que s’havia estat barallant amb el coll de la camisa buscant-ne també un, i vaig entendre per què em costa tant anar a la perruqueria. No hi tinc res en contra. És un defecte meu. Per més que em pleguin la tovallola per dins del jersei i em desempolsin el clatell amb una brotxa de talc, l’endemà encara busco puntes de cabells com si cacés polls. Però el més intolerable, per a algú que sent aversió que li toquin el cap, és sotmetre’s a la tenebrosa familiaritat amb què un estrany te’l ruixa amb aigua cremant, te l’ensabona amb productes que no veus, et fa rebotre les cervicals contra aquella palangana en forma de guillotina i, el pitjor de tot, et fica com si res els dits a les orelles i et grata per sota el lòbul amb una confiança que no recordes haver-li donat.
Un dia, un perruquer molt amable, després d’eixugar-me el cap, em va comunicar que procediria a fer-m’hi un massatge relaxant. Se’m van contraure els dits dels peus i vaig començar a suar. Em notava el batec del cor en una vena de la templa, i vaig estar a punt de demanar-li si abans em deixaria prendre un ibuprofèn. No vaig tenir temps. El massatge capil·lar consistia a prémer el crani fent moviments circulars d’una lentitud zen, des de l’occipital fins a les celles, on la pressió de sobte s’intensificava fins a produir plecs al front, com si et volguessin perforar el pensament. Juraria que el noi cantussejava una lletania sinistra. Fins que em vaig incorporar, mig marejada, no em vaig adonar que tota l’estona havia fet servir guants. També ell es prevenia contra el tacte, la seva pròpia aprensió als altres, a la seva potencialitat infecciosa i invasiva. Em vaig sentir tristíssima, com si el món sencer es regís per una hostilitat latent, i vaig recordar el dia que van operar-me en un hospital on encara hi servien monges. Una d’elles, sense importar-li si jo era creient o no, va entrar a l’habitació i va fer una cosa que ja no es permet cap metge: em va agafar la mà. Era càlida, feia companyia. No l’he oblidada mai.