LA GALERIA
Nosaltres les fusterianes
A l’Atenea de Figueres hem presentat aquest llibre que conté epístoles sobre Joan Fuster elaborades per més de cent escriptores. Dones perquè calia posar el focus sobre la presumpta misogínia del Diderot de Sueca (hauria parlat poc d’algunes autores, o molt per sobre); o, al contrari, per il·luminar la nul·la aprensió de l’assagista: ho evidenciaria, posem, el reconeixement de Montserrat Roig o el llegendari suport que hauria donat a Colometa, la novel·la de Mercè Rodoreda que Josep Pla desqualificava només pel nom. Naturalment, algunes d’aquestes fusterianes literàries són “gironines”: Glòria Granell, que ens fa una aproximació general a Fuster i sentimental al País Valencià; Judit Pujadó, que parla de l’intel·lectual “constructor d’esglaons” en uns Països Catalans in restauro; Assumpció Cantalozella, que evoca la primera lectura universitària de Nosaltres els valencians; Rosa Font, que es refereix a la poc coneguda poesia de Fuster, la que algú va descobrir quan Llach va cantar Criatura dolcíssima; les figuerenques Mercè Cuartiella, que reflexiona sobre el Diccionari per a ociosos, i Anna Velaz, que destaca les portes que Fuster va obrir amb la Literatura catalana contemporània; etc: que em perdonin les que em deixo. Elles i les altres d’arreu dels Països Catalans, l’Alguer, l’Aragó corresponent i Catalunya Nord inclosos, escriuen consideracions, agraïments, cartes, diàlegs imaginaris...; fins i tot tres fan un acròstic amb el nom de Joan Fuster. Totes tracten de reivindicar, d’actualitzar, de fer veure la feina feta pel valencià; en reconeixen la seducció intel·lectual i humana, i n’admiren la curiositat insaciable que va mostrar i la valentia tot i les dues bombes que van fer esclatar a casa seva. Poques d’aquestes dones –les que són prou grans i van tenir-ne ocasió– evoquen el pelegrinatge que un dia van fer al carrer de Sant Josep de Sueca, a la residència de “Juan de Dios Fuster, abogado” –ho posa, a la porta, un rètol metàl·lic de quan, molt jove, va acabar la carrera de dret i se suposava que havia d’exercir-la. Reconeixen que, un cop al santuari, van actuar d’oients: joves i dones, el context i el moment segurament no permetien més. Resulta pintoresc el sistema que descriu la no fusteriana confessa Josepa Cucó –germana del senador socialista Alfons Cucó– per tal de ser rebut en condicions de manual si és que et presentaves a casa de l’erudit sense previ avís o invitació: calia trucar i posar-te que se’t veiés bé des de rere els porticons de la finestra; si Fuster t’obria volia dir que t’havia clissat i havies passat el primer filtre.