El rei simbòlic

Amb aquella carona de guaita com n’estic d’enfadat, de ja no t’estic, es mirava diumenge sorrut el rei espanyol el president del Parlament, Roger Torrent, des de l’altra banda de l’ampla taula del sopar de benvinguda del Mobile World Congress, en un Palau de la Música vestit com de casament, a la antigua usanza. Haurien pogut tornar a voleiar paperetes antifranquistes en aquell mateix espai. Una mústiga mirada de retret és tot el que va adreçar el Borbó a la màxima autoritat catalana present. Felip VI l’Escridassat viu en un món al revés, viu de cap per avall. Són les autoritats catalanes les qui haurien d’haver-li adreçat una mirada com la seva, per haver avalat la repressió policial l’1-O contra els que representa que són els seus mateixos súbdits, però el president Torrent va donar mostres de tenir més sentit institucional que el rei, només amb la seva sola presència al pessebre. El monarca va abandonar el paper d’àrbitre i moderador que se li espera en aquell lamentable discurs del 3 d’octubre, en què va beneir l’a por ellos amb un quadre al darrere d’un avantpassat seu amb una porra.

Molta conya amb el simbolisme de la declaració d’independència i de la presidència a l’exili, però aquí la figura de veritat simbòlica, constitucionalment simbòlica, i ho diu la llei més sagrada sota la capa del cel, és la de la corona: “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia” (les majúscules són de 1978). Xiular el rei, doncs, és talment xiular la unitat d’Espanya. Només bunqueritzant el Palau de la Música i fortificant el centre de Barcelona Felip uve palito pot trepitjar la ciutat. Trepitjar és el verb.

Tot el besamans el va presidir la cassolada que es colava des de l’exterior, escalinata amunt, per molt lluny que haguessin situat el cordó policial. Si alguna cosa pot haver posat en perill el Mobile ha estat la presència del descendent de Felip V, escridassat per motius propis. Per una vegada, la música era fora del Palau.