L’imperialisme és ‘out’

Potser encara algú es pensa –ai, santa innocència!– que s’arreglarà el món trucant a un potentat o subornant funcionaris públics. O d’altres –també amb un lliri a la mà– es refien de les tertúlies de la teleporqueria (alta quota d’audiència), dels Palaus de Justícia o bé d’un article d’opinió que pretengui ser “definitiu” sobre una qüestió concreta. Si m’identifiqués amb aquest darrer cas, ¿seria jo un ingenu, oi?

Opino que ara només generen pensament les universitats, algun think tank amb pasta, certes entitats financeres i, probablement, alguns monestirs o esglésies. Per cert, si tenen la sort de visitar Girona, els recomano que pugin a la Sala Gòtica, a la Biblioteca del campus Barri Vell, a la UdG. Aquí s’hi pot pensar. Era l’antic dormitori dels monjos del convent de Sant Domènec, on hi residiren al s. XIV tant sant Dalmau Moner, ben venerat aquí, com també l’inquisidor general Nicolau Eimeric, deixeble seu i de vida atabalada. La història és complexa, sempre. Hi he teclejat Imperialism i ja hi estic consultant alguns libres selectes: he pres Imperios (Crespo, 2012) i Power over Peoples (Headrick, 2010). Seré breu: intueixo que l’actual incomprensió espanyola sobre la realitat civil i social catalana potser prové de quan pensaven ser –i potser eren, segons la definició– un Imperi tal que “el sol mai s’hi ponia”. El fracàs de 1588 dels 137 vaixells de “La Grande y Felicísima Armada” (nom que li atorgà Felip II), sarcàsticament qualificada d’Armada Invencible pels britànics, només és una anècdota: com n’és de ridícul creure’s més que els altres, cercant d’arrabassar-los la dignitat. Tant aleshores, com també amb una fallida com la de Santiago de Cuba (1898), l’imperialisme psicològic s’ha d’enfrontar a una realitat: els fets. No es pot viure de paraules inflades, ni d’armes o de cap supremacisme imaginari sobre d’altres. S’entén imperi com un “gran estat multiètnic, dominat per una part que disposa d’un poder absolut, on hi ha l’emperador”. Ve d’antic: potser des dels accadis, passant per romans, carolingis, etc. Se n’han modificat les formes, tot i que –després de descobrir el nou món– força estats europeus ho associen amb el colonialisme, el control de territoris ocupats. De fet, la Gran Guerra es pot entendre com una lluita dels imperis de per aquí: el rus, l’otomà, l’austríac, etc. Un desastre!

En Melcior Comes ha escrit a aquestes pàgines que “els imperis poden dir una cosa, però les nacions, quan se les deixa expressar-se, en manifesten d’altres”. I aquí ens trobem: dimarts passat The Times va publicar “Royalpolitik” (26/2/18), un editorial des d’on dona consells al rei espanyol (ja no és pas com aquells totpoderosos Àustries del XVI-XVII). Li retreu que s’ha passat de frenada empresonant activistes i que el qüestionen força associacions europees pels drets civils: “l’equiparació del debat separatista amb la sedició és un desafiament sobre la llibertat d’expressió”. Ara bé, ¿es podria dialogar amb qui lluís –com a herència cultural– una rància pegatera imperialista, tot i que ara ben out? Esperem que hi hagi alguna escletxa de seny, de saber escoltar els temps i les persones: ja som al s. XXI!