La ciutat i el mestre

Som a l’Any Fabra, la commemoració del 150è aniversari del naixement del mestre, qui va normalitzar la nostra llengua. Un any que coincideix amb el centenari de la publicació de la Gramàtica catalana (1918), una obra que va culminar el 1932 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Un personatge importantíssim en la història del país.

La setmana passada es va iniciar el programa commemoratiu i no és debades que l’acte inaugural es fes a Badalona, ja que Pompeu Fabra és considerat badaloní, hi va viure 27 anys i només la va abandonar en marxar a l’exili. Nascut a la vila de Gràcia i doctorat en enginyeria industrial, va guanyar la càtedra de química de la Universitat de Deusto i va viure a Bilbao durant deu anys. En tornar a Catalunya, el 1912, es va instal·lar a Badalona. A les seves residències badalonines, primer a Can Belluga del Camí Ral i després al carrer de la Mercè, va treballar les seves aportacions a la filologia, com han estat la gramàtica i el diccionari.

Malgrat treballar a Barcelona i passar llargues hores al tramvia que unia les dues ciutats, segons va escriure ell mateix, no li va mancar temps per viure la ciutat d’acolliment i ser un assidu assistent a les tertúlies dels germans Sayol, al carrer del Mar, a l’adrogueria o a la farmàcia, a pocs metres una de l’altra, si bé el to de les xerrades era diferent: la primera, més política i la segona, de caire literari, en què la poesia era la reina de la festa. Quan s’acostava Nadal Josep Sayol muntava les plaques de fer neules a la botiga i, rodejats de la fastuosa olor de canyella, els contertulians la feien petar mentre ajudaven a omplir les bosses de dolços acabats d’elaborar. Jaume Mas, un lletraferit de l’època, explicava l’afició de Fabra al dolç i que, mentre omplien les bosses, el mestre ho aprofitava per, de tant en tant, exclamar que s’havia trencat una neula i així apartar-la i menjar-la cerimoniosament, amb el beneplàcit del fabricant.

Les tertúlies de capvespre, els viatges amb tramvia, els banys a la platja, les visites als amics... tot feia badalonisme. Però, quan va abandonar la ciutat camí cap a l’exili, i encara no havia travessat la frontera, els franquistes van entrar a Badalona i falangistes incontrolats (o no) van assaltar la casa del mestre, fent-hi al davant una gran foguera, amb mobles i llibres que saltaven sobre les flames. Alguns anònims conciutadans van poder amagar uns quants llibres que van estar uns anys fonedissos i amb la recuperació democràtica van ser lliurats al museu de la ciutat.

Fa 50 anys, coincidint amb el centenari, Badalona va fer un semiautoritzat homenatge al mestre. Un acte importantíssim que marcava una de les primeres recuperacions públiques de la nostra memòria històrica. Talment, una aportació a l’itinerari d’una commemoració actual.