Full de ruta
El sindicat de la pell fina
Ser periodista et vacuna –o ho hauria de fer– contra la síndrome de la pell fina que tot ho inunda, perquè et condemna –beneïda condemna!– a revisar cada dia les informacions i les certeses de la jornada anterior i t’obliga –beneïda obligació?– a tornar a escoltar amb el respecte intacte fins i tot aquell polític o empresari que un dia saps que et va mentir. Ser polític i arribar a president del govern espanyol t’obliga a escoltar al Congrés que un diputat t’acusi de “trair els morts i revigoritzar ETA”, com li va etzibar el 2005 l’opositor Mariano Rajoy a José Luis Rodríguez Zapatero sense que cap diputat s’aixequés del seu escó i abandonés l’hemicicle. Com s’explica que jutges i advocats veterans no puguin escoltar Roger Torrent quan parla de “presos polítics” i sentin l’irrefrenable impuls d’aixecar-se de la butaca i marxar per plantar l’orador amb ostentació mentre el ministre de Justícia, Rafael Catalá, aguanta al seu lloc? Com s’explica que la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Maria Eugènia Gay, gosi agafar pel canell el president del Parlament per interrompre’l i etzibar-li “L’ha feta bona, eh, president”? Algú s’imagina un advocat madrileny agafant pel canell Ana Pastor en un acte oficial per interrompre el seu discurs i etzibar-li: “La ha liado parda, eh, presidenta”? Gay és qui va renyar Torrent, però al sindicat de la pell fina hi militen també el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Jesús María Barrientos, i els fiscals en cap de Catalunya i de Barcelona, Francisco Bañeres i Concha Talón, que són els que van marxar amb l’oïda ferida. Com es viu aixecant-te i marxant cada vegada que escoltes una opinió que no és la teva? Què farien Gay, Barrientos o Talón si escoltessin l’expressió “presos polítics” en un judici? S’aixecarien i plantarien el tribunal? Benaventurats els devots de la pell fina que sempre es proclamen ofesos d’entrada, perquè d’ells és el regne de la unanimitat on tothom els dirà només allò que volen escoltar.