Que no ens esclati

El preu mitjà del lloguer a la ciutat de Girona se situa en 561 euros. La xifra, així en fred, d’entrada ens pot generar bones sensacions, tenint en compte les notícies que ens arriben de ciutats com ara Barcelona i la seva àrea metropolitana, on els preus del lloguer estan aconseguint uns repunts que sobrepassen l’excepcionalitat. Però totes les xifres s’han de posar en context. Aquests 561 euros suposen un increment d’un 9% en només un any. Per tant, la dinàmica és ascendent i, tenint en compte l’evolució econòmica i els factors que influeixen en el sector de la construcció a Girona, tot fa pensar que aquesta renda mitjana anirà a més. I quins són aquests factors? En primer lloc, hi ha una manca d’oferta de pisos de lloguer, i això, indefectiblement, provoca una alça de preus fruit de l’especulació d’un sector que, hem de dir-ho, oblida ràpidament els efectes d’anteriors bombolles immobiliàries. Això ja està generant un moviment, segons reconeixen els API, que expulsa les famílies del centre de la ciutat i els empeny cap als barris perifèrics i poblacions de l’entorn. Dos factors més que contribueixen a aquesta dinàmica de puja de preus són els pisos d’estudiants –Girona, com a ciutat universitària, genera una demana molt gran en aquest sentit– i els pisos turístics –que en aquests moments no suposen una pressió tan gran com a Barcelona però que ja tenen els veïns del Barri Vell en estat d’alerta.

El problema és que, en l’àmbit de la construcció, hi ha poca memòria. O es vol tenir amnèsia, tant hi fa. El cert és que no fa pas tant que vam viure un dels grans cataclisme econòmics, un terrabastall que va ser pràcticament mundial i que va tenir com a origen –o com a conseqüència, segons com ho vulguin mirar– una bombolla immobiliària –amanit amb unes condicions hipotecàries delirants– que va deixar empantanegades moltes i moltes famílies. Immersos en la crisi econòmica, tothom es conjurava perquè allò no tornés a passar. Semblava que estava clar, com s’havia tingut clar en anteriors crisis. Però ara que s’intueix que el temporal ha afluixat i que més o menys s’ha trobat l’equilibri, la construcció ha revifat. I això no és dolent. El problema és que, de nou, es vulgui presumir i que els cants de sirena de l’especulació tornin a provocar que ens esclati la bombolla en tota la cara.