Peus d’argila

Un aspecte poc comentat de la violència verbal exercida pel rei espanyol en el seu discurs del 3-O és l’impacte que va tenir a l’estranger, on l’esmentada diatriba va ser àmpliament difosa, sobretot en aquells països que també tenen una monarquia constitucional. La meva tia nonagenària, que sap tantes coses de Catalunya com jo de Djibouti, va trobar el to del Borbó “horrorós” (li va fer por i tot). Els holandesos encara parlen del discurs amb cares incrèdules. I així arreu del continent.

Sovint s’oblida que els orígens de totes les monarquies, l’espanyola inclosa, rauen en les festes agrícoles que es van començar a celebrar fa uns 8.000 anys, supervisades per uns bruixots a qui s’atribuïen poders divins que, suposadament, garantirien que les collites fossin bones. A aquests bruixots, se’ls anava conferint cada cop més poders polítics fins que, amb el pas del temps, es convertien en autèntics monarques que regnaven per “dret diví”. Tot i que els reis actuals solen ser purament simbòlics, el d’Espanya encara gaudeix, fins a un cert punt, de la mena de protecció completa acordada als seus predecessors pseudoreligiosos: l’article 54.3 de la mateixa Constitució diu: “La persona del rei és inviolable i no està subjecta a cap responsabilitat.” En visitar el MWC fa una setmana, però, Felipe VI es devia adonar que molts catalans el consideraven ben responsable del seu discurs imperdonable i que la seva inviolabilitat s’havia fet miques. Per sempre més.