Aniversari operístic deslluït

El Liceu compleix deu anys de la seva reconstrucció després d'aquell tràgic dilluns, 31 de gener de 1994, que s'incendià. Ho ha fet amb Il trovatore, una de les òperes més emblemàtiques i romàntiques de Giuseppe Verdi. I un cop més la proposta del director artístic, Joan Matabosch, ens ha decebut, tant per l'escenografia de William Orlando com pel conjunt d'intèrprets, del qual ha destacat la soprano Fiorenza Cedolins. Sempre hi ha una prima donna, com de tant en tant Edita Gruberova, o un tenor virtuós, com Juan Diego Flórez, per ocultar la mediocritat general de les produccions.

El geni de Busseto no ha estat dignificat al llarg d'aquesta dècada en el nostre teatre líric. No ho va ser durant el 2001, centenari de la mort del mestre, sense cap programació especial, i no ho ha sigut en la majoria de produccions verdianes que s'han vist, algunes d'especialment lamentables, com Un ballo in maschera de Calixto Bieito.

En la direcció musical ha dominat la tendència germànica, amb excel·lents òperes wagnerianes, però s'ha menystingut el repertori verdià que requereix que la totalitat dels intèrprets, la direcció musical i el cor estiguin al més alt nivell.

Escoltant aquest Il trovatore ens adonem que queden molt lluny les versions de Herbert von Karajan i Tullio Serafin i d'artistes com Fiorenza Cossotto en el paper de gitana Azucena; Plácido Domingo o Franco Bonisolli, com a Manrico; Raina Kabaivanska o Rosalind Plowright com a Leonora, i Piero Cappuccilli o Giorgio Zancanaro en el paper del comte de Luna. Per quina raó el Liceu no pot optar per escenografies d'època, alhora que modernes per la tecnologia teatral emprada, com les que s'han vist a La Scala de Milà, a la Staastsoper de Viena, al Covent Garden de Londres o al Metropolitan de Nova York?

Recomano, per comparar versions i per saber de què parlem, visionar, per exemple, el DVD de la producció feta d'aquesta mateixa òpera el 1978 a la Staatsoper de Viena amb la direcció musical de Herbert von Karajan.

No es tracta de mitificar el passat sinó de defensar l'art líric integral i la màxima emoció. La posada en escena d'Il trovatore és una prova de foc per a qualsevol teatre líric que vulgui estar entre els més importants del món. I per això cal, inevitablement, acudir a les millors veus verdianes del moment o, si els caixets són inaccessibles per a un teatre públic, espavilar-se per localitzar-les. S'intenta desvirtuar la frustració i el desencís de molts abonats al·legant que cal optar per la innovació i la modernitat, qualificant els crítics amb la gestió artística del Liceu de nostàlgics. Amb aquesta estratègia de cara als mitjans de comunicació s'amaga la incapacitat de recuperar l'entusiasme del melòmans i desorientar el nou públic.

No es pot festejar l'aniversari amb dinou funcions d'aquest Il trovatore deslluït. Sort en tenim de crítics lúcids com Roger Alier, que ha qualificat aquesta producció de «deslluïda» i de «desànim». Hi estic d'acord. El que havia de ser, doncs, un esdeveniment operístic haurà passat sense pena ni glòria.