Tres partits i tres variables

Si algú es pensava que la marató de travetes i ensopegades que suposa el camí a la República havia superat un nou obstacle amb el preacord entre JxCat i ERC i el pas de Puigdemont –si és endavant, al costat o enrere ho deixo a criteri del lector– per fer lloc a Jordi Sànchez, dissabte la CUP va fer baixar tothom a terra per recordar que una part de la societat no es conforma a restituir el govern i fingir que el 27-O no hi va ser. I és que l’acord a tres per fer rutllar la legislatura –que arribarà, perquè seria lleig que es fes plegar Toni Comín i el mateix Puigdemont com a representants de l’exili al Parlament– ha de casar alhora tres variables internes de gran complexitat.

La primera, la tradicional lluita partidista per l’hegemonia, que, ens agradi o no, aquí existeix com a tot arreu del món. I que, liquidat Junts pel Sí, que va aconseguir prou bé rentar els draps bruts a casa, s’ha tornat a fer evident esbombant-se malfiances i retrets que el votant de base creia erròniament superats. A això, s’hi afegeix un factor simbòlic/personalista: la repressió estatal ha fet uns presos polítics i exiliats que no es poden abandonar com qui deixa un pes pel camí, sinó que n’han de continuar sent protagonistes, si bé alhora han de saber veure on comença i on acaba el seu rol per no esdevenir una llosa en la fita comuna. I en aquest sentit, és clar, és impossible veure les coses igual des de l’exili belga que des d’una llibertat condicional a Catalunya o una cel·la a Estremera. I tots tenen part de lucidesa en els plantejaments.

El tercer punt i raó de fons de les dificultats va, però, més enllà de partidismes i personalismes. El dilema va d’estratègies: què cal fer ara? Tot just recuperar el control, demolir el que ha fet el 155 i reagrupar forces eixamplant l’exigua majoria actual, tot obeint el que digui l’Estat? O reprendre la confrontació oberta, a risc que més gent vagi a la presó o l’exili, i tornin a suprimir l’autonomia? Segurament tot és una mica necessari, i caldrà filar prim per trobar el rumb bo entre tants taurons als costats, però l’independentisme ja ha demostrat que amb diàleg és capaç de posar-se d’acord. I el dia que ho torni a fer en sortirà més reforçat que mai.