Visca la República!

Hi ha diverses maneres d’analitzar una frase. Fins i tot les més breus. Les que contenen menys paraules. Menys síl·labes. O menys lletres. La sintàctica. La científica. La política. La històrica. L’emocional. La desiderativa... Qualsevol d’aquestes anàlisis podríem convenir que són objectives, en el sentit que persegueixen un objectiu. Lícit, sempre. Mentre aquest no suporti –no doni suport– una actitud insultant o violenta en relació amb la resta d’anàlisis.

La breu expressió exclamativa que actua de títol d’aquestes línies, sintàcticament manté “la república” com a nucli d’aquest sintagma, i “visca” com a interjecció; també trobem un article determinat i femení, “la”; en aquest cas “visca” actua com a interjecció exclamació usada per desitjar llarga vida i prosperitat a una institució; i, finalment, un nom al qual li falta poc per ser propi, “república”. Coses dels substantius, que n’hi ha de “comuns” i de “propis” o “polítics”, com la categoria de presos, malgrat en ambdós casos la responsabilitat d’aquesta subdivisió recaigui en l’Estat o la RAE (Real Acadèmia d’Estremera). Poc més a afegir si no fos que la frase del titular acaba amb un signe d’admiració, o d’exclamació, del tipus de signe gràfic que es posen únicament a la fi (!) en una frase catalana, i en algunes llengües també al començament (¡), d’una oració exclamativa o d’una interjecció. Poc més a afegir-hi, sintàcticament i simpàtica parlant. Ara bé, si “visca” és una forma antiga del verb “viure”, que vol dir “que visqui” (per molt anys?); i “visqui” és un subjuntiu present... acceptem-lo com a tal i no ens compliquem la vida amb anàlisis subjectives –imperfectes, contaminades– que emmascaren la perfecció del desig expressat amb tal brevetat, actualitat i contundència que la política ni el flaira i la història ja jutjarà depenent del resultat final i dels guanyadors del poder de la gramàtica i el diccionari. Fabra ho sabia i per això en va fer un de nostre. Podem defensar –oralment– l’imperfecte subjuntiu “visqués” i quedar-nos tan tanqui’ls i cofois a casa? Feu la prova del nou. Sortiu al carrer i crideu “Que visqués la República!” Ni republicans catalans ni espanyols seguirien la consigna. Afegiu “social i solidària”, com defensava dissabte passat Enric Ramionet aquí mateix, a la interjecció de capçalera i el resultat obtingut eixamplarà la lectura emocional i nacional.

La primera vegada que va retrunyir un contundent i espontani –i com a tal, sentit, que no escoltat– “Visca la República!” al Parlament de Catalunya, després de la pactada Transacció, el va pronunciar Enric Marco fa setze anys... Ho analitzem, tertulians i opinadors? O és que temeu perdre el vostre sou? Fins aquí hem arribat, sosté Pereira. Tot plegat és una gran interjecció! Fora punyetes!