Cal no abandonar...

...mai ni la tasca ni l’esperança! Commemorar és fer memòria de manera solemne d’un esdeveniment o d’una persona, i això vol dir protegir de l’oblit fets o persones que han tingut una significació especial en la història d’un país. Enguany celebrem l’Any Fabra, i això vol dir recordar els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català i els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana.

Lloat per grans escriptors com ara J.V. Foix, Carles Riba i Josep Pla, i pel mateix Joan Coromines, la figura de Pompeu Fabra és la d’un científic brillant que va codificar i modernitzar la llengua catalana i la va fer apta per als diversos estils i funcions. És clar que si ens atenem a la seva obra, ens trobem amb les grans limitacions de l’època i també de no ser una obra d’equip. Malgrat això, el Mestre ha gaudit sempre d’un gran carisma, fins al punt que la Gramàtica catalana de 1918, coneguda popularment com la gramàtica normativa de l’IEC, va tenir volada pròpia, tot i no ser reconeguda formalment per la institució.

Entre les diverses raons que fan plausible a la pràctica aquest reconeixement normatiu tenim el prestigi obtingut des de la campanya de L’Avenç sobre les normes ortogràfiques o des del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, però també per l’estil curós, amable i modest amb què prescrivia les solucions i que conferien a la seva obra més l’aparença d’un text descriptiu que no pas durament taxatiu.

La modulació a l’hora de prescriure permet que el lector tingui una predisposició i una empatia que fan encara més popular l’obra de Fabra. Així tenim “és preferible”, “sembla permissible”, “cal evitar”... Fabra inspira respecte per la seva sàvia autoritat com a científic de la llengua, i això ho podem veure, per exemple, en el paràgraf 56, on primer descriu i després prescriu: “El llenguatge parlat (Barcelona) usa n’hi com a combinació del pronom en o ne amb l’adverbi hi i com a combinació del pronom en o ne amb el datiu li, reemplaçat per hi. En el primer cas n’hi és correcte; en el segon cas és preferible li’n o li n’.” Fixem-nos que evita l’etiqueta inquisitorial d’incorrecte.

Aquesta actitud sempre conciliadora i amable amb els lectors dota la seva obra d’una autoritat indiscutible, malgrat les mancances pel context històric. Enguany, el 2018, necessitem una retrospectiva i amarar-nos de memòria amb una sèrie d’actes i iniciatives que reconeguin el Mestre, i que serveixin sobretot d’estímul per reforçar la vitalitat de la llengua i la projectin amb força cap al futur. Sobretot ara que la llengua es troba en un atzucac polític, amenaçada des de diversos flancs, i és precisament ara, doncs, que la societat ha d’entendre que “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança” (Fabra 1947), perquè són dos elements imprescindibles per a una societat, com deia Espriu, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.