El català avançarà

N’estic segur, molt segur. Puc dir que tinc una certa visió històrica que em permet fer aquesta afirmació. Durant el franquisme vam tenir la sort que des de Madrid es va declarar una guerra a mort a la nostra llengua. Es tractava pràcticament d’esborrar qualsevol moviment que pogués fer creure que encara existia una llengua a Catalunya que no fos l’espanyol. Era una guerra a mort. I què va passar? Doncs que érem molta gent, cada vegada més, que com més es prohibia parlar, escriure, llegir el català més buscàvem subterfugis per no solament mantenir-lo sinó millorar-lo. El meu pare, que mai va ser independentista, sempre va escriure les cartes comercials en català. M’imagino la cara que hi deurien posar aquells fabricants de teixits de Sabadell i de Terrassa rebent comandes escrites en català.

Al seminari de Girona, on vaig estudiar, oficialment tot es feia en castellà. Però la nostra llengua col·loquial sempre va ser el català. Un dia a la setmana ens deien al seminari que havíem de parlar entre nosaltres en castellà. Va ser pitjor el remei que la malaltia. Ja parlàvem en castellà quan teníem un superior a prop, però a consciència el parlàvem tan malament com podíem. “Buenos tardes”, dèiem. No es podia ensenyar el català, estava rigorosament prohibit. Però a l’estiu passàvem tres setmanes al col·legi del Collell, per evitar que ens disperséssim massa amb tantes vacances, i llavors el doctor Damià Estela, rector del seminari i catalanista declarat, permetia que es fessin classes de català, això sí, ben avisats que no se’ns acudís comentar-ho amb ningú. Si el bisbe Cartañà se n’arriba a assabentar... I així circulaven per sota mà llibres d’autors catalans i molts érem lectors de la revista Serra d’Or i d’altres fulls clandestins. Es tractava d’una guerra i això ens obligava a defensar-nos com podíem. I finalment el franquisme va haver de claudicar i a poc a poc es va començar a fer teatre en català, va començar a aparèixer alguna revista en la nostra llengua i anaven apareixent llibres en català. Els cantautors catalans també van fer una gran tasca. El català s’havia salvat, cosa que no va passar a la Catalunya del Nord, on l’Estat francès no prohibia però portava una política francesa molt ben pensada, posant funcionaris nord-catalans a París i fent-ne venir de francesos a la Catalunya del Nord.

Conclusió de tot el que acabo d’escriure: Franco va salvar el català. I avui, els de Madrid ens estan donant un cop de mà perquè ens posem les piles i tornem a lluitar per la nostra llengua. El que passa és que hem de ser més intransigents. No em demaneu l’última vegada que vaig parlar en castellà, no ho sé. A Catalunya, s’entén. Si no m’entenen és problema seu. Deixeu-me dir, doncs, gràcies Rajoy per defensar la nostra llengua. Continueu pel mateix camí. Anem bé i anirem millor.