La cinta de córrer

L’altre dia, un que surt a córrer una mitjana de vint quilòmetres dos cops per setmana se’m queixava que havia quedat clavat de l’esquena. “No ho entenc”, murmurava palpant-se la ronyonada. La veritat és que jo tampoc: com es poden córrer vint quilòmetres d’una tirada, només perquè sí, sense tenir pressa ni necessitat d’arribar a cap lloc? Per la salut, pel paisatge, per “la pau interior”, diuen els que hi entenen. Per regalar-te una hora de soledat, hi afegeixen uns altres en to conspiratiu, encara que siguin incapaços de posar-se en marxa si no és amb l’Ipod engegat. Excepte pels auriculars, que em fan nosa, jo havia estat una mica com aquesta gent. Dic “una mica” perquè tendeixo a la moderació i la por, i mai no vaig passar, calculo ara, d’uns deu quilòmetres per carrera. Parlo de fa anys, és clar, d’uns quants anys enrere. Encara m’hi veia perfectament, tenia les cervicals alineades i, sobretot, no fumava. Sempre feia el mateix recorregut: sortia de casa, agafava un caminet que serpentejava enmig de les hortes, enfilava el pont que travessava l’autopista i seguia per una carretereta a penes transitada fins a una ermita petita, on feia mitja volta i tornava. A còpia d’entrenar-me en el mateix trajecte, cada vegada tardava menys a acabar-lo, i alguna vegada vaig pensar que potser em convindria anar una mica més lluny. No ho vaig fer mai. Suposo que per por de perdre’m, o de no saber mesurar les forces que em caldrien per tornar. Obscurament, també perquè, si començava, no podria parar, i cada repte n’exigiria un altre, i ja no pensaria a córrer, sinó a sobreviure a la mortificació de cada prova. Amb aquell caminet familiar ja en tenia prou. De fet, més endavant, quan van convertir-lo en una via de doble carril, em vaig acostumar a córrer per una devesa seguint una espècie de circuit tancat (hortes, safareig, arbres, riu, esplanada, hortes) que em permetia afegir o treure voltes a l’exercici segons em convingués. Em perseguia en cercles, com un gos boig. M’imagino que per això no he sentit com una renúncia traumàtica haver de córrer en una cinta de gimnàs. Els fisioterapeutes que intenten redreçar-me arrufen el nas quan els ho comento, i els altres corredors em compadeixen, ells que eixamplen els pulmons mentre veuen món. Jo no en sento pas la pèrdua, sincerament. M’esvaloto com un hàmster a la seva roda, vermella de galtes, la boca seca, esbufegant i suant encara que no em mogui de lloc. Quan baixo de la màquina, no tinc cap sensació de conquesta, sinó d’humilitat: segueixes estant sol, al final, amb el cos derrotat d’haver fet ves a saber quina gran cosa sense motiu, i el cap buit, absent, lluny. És una altra manera d’adonar-te com la vida s’arriba a assemblar, amb els anys, a la cursa gallinàcia que fas.