La comptabilitat en temps de crisi

En un intent anterior, vaig tractar de referir-me als problemes econòmics que es plantegen quan cal conciliar la comptabilitat amb la transparència. Amb l'ajut del gran expert i encara millor amic Josep Font i Vilalta, me'n vaig sortir com bonament vaig poder, però em vaig quedar amb ganes d'aprofundir una mica més en aquesta qüestió que sovint s'escapa de la percepció que en poden tenir els no especialistes, però que té una indubtable transcendència. De manera que vaig posar el retrovisor i em vaig endinsar a les pàgines de l'Economist a la recerca de més informacions de possible interès; i com era previsible, no falla mai, vaig trobar dades interessants publicades el 20 de novembre de 2008.

L'estudi del prestigiós setmanari britànic començava amb la citació de John McCain, el candidat republicà derrotat per Obama, que deia: les regles del valor just que s'apliquen al balanç de les empreses poden exacerbar la crisi creditícia. El polític afegia, doncs, la seva veu a les crítiques dels qui són contraris a la comptabilitat basada en el preu de mercat, perquè obliga els bancs a valorar els actius al preu estimat que tindrien en cas de vendre's en aquell moment. Alguns observadors opinen, en efecte, que aquest dogma comptable ha causat un cicle de caiguda de preus dels actius i ha forçat vendes que són un perill per a l'estabilitat financera.

Tanmateix, la FASB americana i la IASB de Londres, que marquen els estàndards internacionals de comptabilitat, mantenen obstinadament els seus criteris i no accepten que això representi una ferida o mutilació dels mercats financers. I, òbviament, els bancs i les caixes, a traves de l'IIF que, sota l'aparentment respectable nom d'Institut Internacional de Finances, és purament i simplement un lobby del seu grup de pressió, van reclamar que les empreses fossin autoritzades a suspendre l'aplicació de la regla del valor just quan els seus actius «sòlids» tinguessin una «valoració indeguda». De fet, els banquers es van queixar de la comptabilitat a l'estil d'Alícia als país de les meravelles i, com sempre, exigien un vestit fet a mida. La rèplica del president de la FASB va ser que el valor just era essencial per proporcionar transparència als inversionistes. Nogensmenys, el mètode del «fair value» pot plantejar alguns dubtes. La primera preocupació és si pot tenir conseqüències procícliques, atès que en períodes de crisi la comptabilitat vigent pot obligar tots els banquers a reconèixer les pèrdues tots al mateix temps i en espiral baixista. Ja se sap que als grans financers no els agraden els miralls. Sobretot, si els mostren com són i com es troben. Amb el sistema tradicional, les pèrdues triguen més temps a manifestar-se als balanços.

Molts observadors van fer elogis del sistema del Banc d'Espanya que, desprès de la crisi Mario Conde-Mariano Rubio, havia exigit una més gran provisió de dotacions en temps de bonança a fi de prevenir la caiguda del capitals i els beneficis en moments de recessió. El ministre de Finances japonès d'aquell moment, Yoshimi Watanabe, afirmava, en canvi, que els bancs empitjoraven els problemes de l'economia en dilatar en el temps el reconeixement de les pèrdues. En tot cas, aquesta polèmica pot resultar estèril, perquè l'objectiu principal de la comptabilitat és la transparència i no pas donar suport a l'estabilitat financera. Per tant, si algú té l'obligació de suavitzar les normes d'exigència de capital o de col·locar un interruptor en el circuit és precisament el regulador i no pas el comptable. Així podrien fer constar els actius a preu de cost i pel valor just. Una altra qüestió és la corresponent a la valoració dels actius no líquids que permeten una actuació excessivament discrecional per part dels financers.

En tot cas, el tractament dels actius pot variar segons les intencions de l'empresa. Preu de mercat si estan a la venda o diferents models si són per conservar fins al venciment o són un préstec tradicional. És, doncs, per evitar que cada banc tingui el seu mètode casuístic, que es predica la utilització del valor just. Per als bancs amb menor risc, el sistema no té gaire importància. Als HSBC i al Santander, per exemple, potser no els afecta, però d'altres amb més exposició són més reticents a acceptar-ho. Caldria, per tant, que les normes les elaboressin i apliquessin uns organismes independents que puguin orientar els inversionistes i que els reguladors no permetin el lligam entre la comptabilitat i les regles d'adequació del capital. En realitat, la gent que s'hi juga els diners i els reguladors han de compartir un llenguatge comú i basat en el mercat a fi de definir els problemes, encara que després puguin discrepar sobre les solucions.