Cinc mesos de vergonya

Demà divendres farà cinc mesos que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són a la presó per les seves conviccions polítiques i per haver col·laborat a fer que el referèndum de l’1-O fos un èxit. L’Estat els manté a la presó, però, sota l’acusació de rebel·lió tot i que, segons el mateix Codi Penal espanyol, aquest delicte només es produeix si hi ha violència. I aquesta és la clau d’aquesta vergonya a l’Europa del segle XXI, que els dos jutges que han avalat aquesta actuació, Carmen Lamela, de l’Audiencia Nacional, i Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, defensen que hi va haver violència el dia 20 de setembre en la protesta, pacífica, contra les detencions dels dirigents de la Generalitat que preparaven el referèndum. En els atestats de la Guàrdia Civil es parla, fins i tot, de violència en els actes de les darreres diades organitzades, de forma exemplar, per les entitats que tots dos presidien, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana.

Tot plegat kafkià, però ben en línia de l’espiral repressiva i regressiva de drets en què ha entrat el govern espanyol, amb el suport del PSOE i el PSC i de Ciutadans. La repressió té moltes cares i, en aquests cinc mesos de vergonya, també s’ha evidenciat que l’Estat és capaç d’incomplir, fins i tot, la llei, per aconseguir els seus objectius.

Tant és així que, segons el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’ONU i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, l’empresonament d’una persona s’ha d’efectuar a la presó més propera a la seva llar. L’ONU diu textualment: “Si la persona detinguda o presa així ho requereix, se la mantindrà en una presó situada a una distància raonable de la seva residència habitual.” El 6 d’octubre de 2017 el ple del Parlament Europeu va aprovar l’anomenat Informe Bergeron sobre les condicions i sistemes penitenciaris de la Unió Europea, en el qual condemna l’allunyament dels presos perquè “constitueix un càstig afegit per a les famílies dels reclusos”. Espanya, però, fa com qui sentís ploure i manté la dispersió perquè això també forma part de la seva política de la por. Una vergonya més.