Disciplina

Una de les virtuts del moviment independentista d’aquests darrers anys ha estat el seu caràcter disciplinat, una capacitat que ha permès organitzar les manifestacions més grans de la història del país amb una gran inventiva i un caràcter completament cívic, efectuar un referèndum superant totes les contrarietats possibles a través d’estructures semiclandestines i aconseguir majories parlamentàries de manera reiterada a base de convèncer i incorporar cada cop més ciutadans a una causa que havia estat minoritària. Treballar d’aquesta forma permet assolir grans gestes, i no és pas casualitat que la humanitat hagi estat capaç de progressar exponencialment quan s’ha coordinat a partir de la divisió del treball i d’estructures que superen l’entorn més immediat dels individus. Ara bé, l’organització també té els seus desavantatges. La disciplina pot fer perdre batalles perquè una errada d’un líder pot desencadenar una successió de decisions errònies per part dels seus subordinats. Es poden perdre també, perquè els generals han estat capturats o eliminats i les tropes s’han lliurat a la corredissa desorientada. De l’octubre ençà n’hem tastat de l’una i de l’altra, i és per això que hi ha aquesta sensació de desgavell. És per això també que el 20 de setembre tothom sortia al carrer i el 15 de març tothom s’ho mira a la televisió deixant anar renecs d’impotència. El pas de la blasfèmia de sofà a les astracanades d’exèrcit de Pancho Villa és molt fàcil de fer, i ara mateix aquest és el debat real subjacent als titulars diaris de la nostra vida política. D’una banda, la necessitat de replegar-se en les institucions guanyades democràticament, reorganitzar-se, edificar nous lideratges i refer l’estratègia a seguir en els propers anys. De l’altra, la necessitat urgent de fer alguna cosa, d’aturar les humiliacions, d’engegar-los tots a la merda i cagar-se en la mare que els va parir. Cal valorar quina de les dues opcions pot donar millors resultats.