Pobre Gabriel, pobra Espanya

N’hi ha hagut prou amb la tragèdia d’un nen, multiplicada fins a l’infinit pels mitjans de comunicació, perquè Espanya oblidi Catalunya. Amb una explicació senzilla –una coalició culpable de corruptes i fanàtics– i una repressió ultramediatitzada, els catalans, de cop, han deixat d’existir als mitjans de Madrid i ara la societat espanyola, amb les excepcions que es vulgui, es dedica a debatre sobre si cal aplicar la cadena perpètua, sí o sí, als dolents-dolents. El mecanisme clàssic per anestesiar una societat políticament immadura que, alhora, serveix per intimidar definitivament les restes d’una esquerra dividida entre els porucs i els prosistema.

El nen dissortat els ha estat útil per liquidar, d’una revolada mediàtica, qualsevol conat de reflexió sobre els drets polítics dels catalans, la discriminació de les dones o la dignitat dels jubilats. Al carrer, les televisions de Madrid només ensenyen multituds –tumultos, que diuen ells– disposades a linxar una dona homicida amb símptomes –evidents i esfereïdors– de problemes mentals. Després de les càrregues a Catalunya, la Guàrdia Civil ha recuperat definitivament la bondat a base de reiterar, un cop i un altre, que ha resolt un cas tan evident que fa sospitar que la investigació ha estat allargassada amb finalitats propagandístiques.

Les víctimes dels delinqüents comuns han substituït les del terrorisme d’ETA a l’hora del culte a la personalitat de l’Estat. El ministre Zoido ha rebut una bufanda del nen mort i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría s’ha posat a somicar en directe recordant-se de la família al programa de Susanna Griso. Mirant els magazines matinals de Tele 5 i Antena 3, tot ha tornat a la correcció del regim del 78. Són massa immorals per adonar-se que se’ls nota. Molt. Massa. Pobre Gabriel. Pobra Espanya.