Pensions “de merda”

He posat aquest títol perquè, sincerament, no he trobat una definició millor. Però si els ha fet mal d’ulls, a banda de disculpar-me’n, sàpiguen que no és meu: és de la secretària de Polítiques Socials de la UGT, Carmen Barrera, que setmanes enrere es va referir en aquests termes a la pujada de les pensions aprovada pel PP. “És una pujada de merda”, va dir. Jo no sé si és “una pujada de merda” o una merda de pujada, però és fàcil comprovar que, en els darrers cinc anys (des que es va aprovar la reforma del PP, el 2013), els jubilats d’aquest país (i els del país del costat, és clar) no han parat de perdre poder adquisitiu. Eren molts anys sentint la cançoneta aquella que un dia ens quedaríem sense pensions, que els que esperem arribar a cobrar-ne algun dia ens en quedaríem sense perquè les misses no arribarien. Ara ja està clar que no, que això no és cert. Tindrem pensions durant molts anys, sí.. Però seran una m... de pensions perquè hi haurà unes pujades de m... Les pensions, finalment, estan garantides. Però, per quina via? Per la de retallar-les i per la de suggerir-nos, ai las, un pla de pensions privat. PP i PSOE van pactar un pla (no ens oblidem que el 2011 Zapatero ja va ampliar l’edat de jubilació als 67 anys i va augmentar el període de càlcul de la base reguladora) i l’estan executant sense pietat. És una vergonya, i és una vergonya que està mobilitzant cada cop més pensionistes d’aquest país (i del país veí), en un moviment que amenaça de convertir-se en el principal maldecap d’un Rajoy que encara té la barra de prendre el pèl als pensionistes dient-los que no els pot apujar la paga perquè el PNB no li garanteix els pressupostos. És una vergonya, una vergonya que farà que avui milers de ciutadans surtin al carrer (tornin a sortir al carrer) amb tota la raó. I jo, com que quan sigui gran vull ser jubilat (dec tenir una edat, perquè abans quan m’ho preguntaven deia que volia ser mestre o periodista), m’hi sumaré. Tots, hi hauríem de ser. I unes hores més tard, a la manifestació en favor de l’escola catalana, perquè no hi ha dret que ataquin com ataquen la immersió lingüística i que acusin els mestres d’adoctrinament. Què s’han cregut? Avui, senyors meus, tots al carrer. I probablement la setmana vinent. I l’altra. Que les revolucions sempre arriben a la primavera.