opinió
La debilitat d'un president i la recessió
Encara és l'hora que el president Zapatero expliqui la situació real i accepti la seva responsabilitat
Estem tan farts d'escoltar opinions sobre la situació econòmica d'Espanya, que la marejada és tan fenomenal que ningú –a banda dels magnats posseïdors del major nombre de bitllets de 500 euros d'Europa– sap ben bé on es troba. És com una sensació espiritual i física en contraposició constant a la força de la gravetat. Experts o no tant, expressen comentaris a vessar perquè cobren. De tan extraordinari bagatge de solucions, al final no en queda res. Només la veu del ministre de torn anunciant allò que ningú no voldria sentir: s'ha saltat la barrera dels 4 milions d'aturats i els 600.000 a Catalunya. I encara és l'hora que el president del govern s'ha de dirigir a tots els ciutadans, per explicar la situació real del país i acceptar la seva responsabilitat davant la recessió. Rodríguez Zapatero segueix encara als llimbs. És clar que aquesta emergència nacional només pot succeir en una Espanya on improvisar és una pandèmia i un recurs de mediocritat supina. No ha d'estranyar, doncs, els experts de Washington i de la CE que ens veuen com un llast que cal deixar anar per permetre enlairar-se als països avançats on l'europeisme és vocació.
El president Kennedy solia recordar Ortega: «Els crítics taurins parapetats en els seients disposats en files concèntriques, rere els murs de la plaça, amb vistosos abrics, les seves bufandes, els seus barrets, els seus anells daurats i fumant enormes cigars; xiuxiuegen, xiulen, aplaudeixen i fan les seves crítiques, dintre la sorollosa plaça, però només un se les ha de veure amb la fera...» Kennedy va mantenir un dur enfrontament amb els magnats de l'acer, perquè varen anunciar un augment considerable de preus quan havien assegurat que no ho farien per no esfondrar el programa d'estabilització econòmica i de la inflació, promogut pel president. Els de l'acer varen fer marxa enrere. La lluita contra els magnats del petroli que es negaven a pagar impostos, però exigien més privilegis. L'enfrontament amb els militars i la CIA que volien provocar una guerra mundial i entorpien la política de pau del president; la lluita a favor dels drets civils; l'intent de restablir relacions amb Cuba... Kennedy va donar la cara i, en tot moment, ho va explicar al poble nord-americà.
El president Rodríguez Zapatero, ni és líder, ni passarà a la història com a un bon estadista. Això sí, ostenta el lideratge de la confusió, ambigüitat i de fer volar coloms. Ha actuat tard i amb mesures dèbils forçades per representants de la gran patronal i sindicats. No disposa de cap pla efectiu per combatre la recessió. Ha demostrat manca de confiança cap als seus conciutadans, perquè ni els ha explicat res, ni demanat suport, solidaritat i sacrifici. La majoria del poble hauria comprès el missatge i es posaria al seu costat. No és només amb pregàries que Espanya sortirà d'aquesta dramàtica recessió que ens empeny a la cua d'Europa, és amb coratge polític i aplicant mesures dràstiques, les quals un president dèbil com Rodríguez Zapatero és incapaç d'impulsar.
