Qui mana a Can Ribot?

Una imatge explícita, diàfana. Nicolas Sarkozy i Angela Merkel estaven reunits, dijous, discutint i reflexionant sobre com calia plantejar el problema que la precària economia grega ha provocat als països de la zona euro i quina estratègia s'havia de seguir, quines mesures convenia prendre. La resta de caps de govern de la Unió Europea, el president de la Comissió, Durão Barroso, el president permanent de la UE, Van Rompuy, i el president de torn, Rodríguez Zapatero, s'esperaven en un altre edifici proper que hi hagués fumata blanca. Al cap d'una estona, n'hi va haver. Sarkozy i Merkel van sortir de la reunió acompanyats del primer ministre grec, Papandreu, a qui se suposa que havien explicat el que corresponia. Tot seguit, el president francès i la cancellera alemanya també van informar la resta de dirigents dels estats de la Unió de les decisions que havien pres. Una manera de deixar clar qui mana a Can Ribot i un advertiment per a navegants del capitalisme. Sovint s'acusa la política europea de la feixuguesa i la ineficàcia que suposa un sistema de presa de decisions complicat i garantista, que aboca a la paràlisi. Això, a banda del conegut retret de l'excés de burocràcia. De vegades, però, quan la urgència i la gravetat de la situació ho reclamen, s'ha d'agafar el bou per les banyes i la vaca pel braguer. És el que ha passat ara amb l'assumpte grec i el que també s'ha esdevingut en alguna altra ocasió des que Sarkozy governa a París i Merkel a Berlín. Es prescindeix de formalismes i els dos països més poderosos de la Unió tiren pel dret i prenen decisions. Després de tot el que va passar el segle XX, aquesta avinença francoalemanya és sorprenent, gairebé providencial. En aquesta ocasió, a més, les mesures són mig secretes per no afavorir el joc dels especuladors. És bona de veure, aquesta oposició evident entre els interessos dels estats i els interessos dels mercats financers. Tant que hem sentit a parlar de la bondat del mercat, i ara tothom pot observar que els estats s'han de protegir de les maniobres dels mercaders. O dels traficants de diners, per dir-ho amb més justesa.