L’estratègia consumada

Hauran trigat massa mesos a assolir un pacte de legislatura, però arribarà. I molt aviat ja. I se situarà, és clar, en el terme mitjà entre les receptes dels dos grans grups republicans, amb la necessària dosi de picant del petit. Aquesta és la posició més realista i alhora més ambiciosa possible. Toca combinar l’estratègia d’internacionalitzar el conflicte i posar en escac l’Estat constantment, amb la d’emprar el seu autoritarisme per casar cada dia més l’oposició a la restricció de drets i llibertats amb la construcció de la república com a única alternativa. Cal demostrar que aquí no hi haurà passos enrere, però alhora cal ser més gent tant per implementar el nou estat com per defensar-lo després, a dins i a fora.

Sense un acord polític segellat encara, en la pràctica ja s’està treballant de manera natural dins els termes teòrics que definirà, com ahir simbolitzarien dos actes a molts quilòmetres de distància. És l’estratègia dels fets consumats. A Ginebra va quedar clar, per si algú no li ho tenia, que el cas de Catalunya aixeca un interès mundial, perquè la manera com es resolgui pot servir de mirall a tot el planeta unes quantes dècades. D’aquí que Puigdemont arrasi quan viatja per Europa i reclama, des de fòrums acadèmics i socials, un dret a l’autodeterminació del segle XXI emparat en el respecte a la democràcia i la voluntat dels pobles. I d’aquí també l’hostilitat no sols de l’Estat espanyol, sinó de tots els de la UE. Fa posar vermell que el mateix dia que el president parlava a Suïssa de vots, diàleg i drets humans com a via per resoldre conflictes, un exmandatari francès parlés aquí de “nacionalismes” ancorat en una mentalitat del segle passat, lligant-los amb la “guerra” i l’amenaça a l’statu quo.

L’altre acte simptomàtic d’ahir va ser la presentació de la Crida per la Llibertat, hereva de la històrica Crida a la Solidaritat dels anys vuitanta. El moviment es reactiva contra els excessos de la política i la repressió judicial envers el país, i ho fa des de la defensa de la república, si bé evita parlar-ne en el decàleg fundacional per seduir els que combreguen amb el discurs però encara no veuen clar el salt. És la manera. Ara només falta recuperar el govern. I a treballar.