Mentre som números

Als de lletres tot això dels números ens fa respecte. Tot i que, segons com es miri, treballar amb números deu ser fàcil. Tots els números uns són iguals als altres números uns. I amb els dosos, els tresos i la resta, passa el mateix: no hi ha ensurts. Els senyors de la guerra compten les baixes pròpies i de l’enemic amb xifres. Els tecnòcrates europeus, ben escarxofats a les seves butaques, sospiren autoindulgents mentre els reciten els guarismes de les persones que ha engolit el Mediterrani, i també els refugiats que envien a Turquia. I hi passen comptes, a tant la peça. Faci caixa, senyor Erdogan. O els pensionistes són tants, a les arques hi ha tant. Toquen a tant. Ah, la demografia, mala sort...

Però els noms, ah, els noms, són figues d’un altre paner. Ursula K. Le Guin, en els seus relats de Terramar, descrivia fins a quin punt el nom d’algú és important. Nomina sunt omina (“els noms són presagis”, que deien els llatins). Schindler va fer la seva llista amb els noms que la barbàrie havia trasmudat en números tatuats al braç.

En canvi, comptant números tot es fa més planer, més lleuger. Les persones, aleshores, són com ous en una granja. Ai, guaita, se n’han trencat uns quants... Però no són ous, ni cargols en una cadena de muntatge, que es poden substituir. Són dones assassinades, són innocents sota les bombes, són exiliats, són aturats. Amb noms, cognoms i molta gent que pateix per ells.