Podríem ser imparables

Fer president en Jordi Sànchez no era un gir magistral per implementar la República i posar contra les cordes l’Estat. Ni tan sols era una manera d’aprofitar per mostrar les contradiccions de l’Estat al món. Era una proposta a la desesperada que feia Junts per Catalunya per intentar defensar una promesa electoral que sap que no pot complir. Per moltes demandes que faci un sector independentista, per molt que es faci una caça de bruixes a qui surti del guió intern, no implementarem ara la República perquè no en tenim força. No només no som suficients (que no ho som), ni tenim la cohesió interna com a societat per fer una ruptura democràtica, ni la posició internacional és forta i ni tenim la capacitat de resistir un estat no democràtic.

Durant la campanya, i jo assumeixo la meva part de responsabilitat, des de les tres candidatures independentistes ens vam abonar, unes més que altres, a cert discurs màgic. I aquest discurs continua sent defensat en segons quins editorials que parlen de maniobres magistrals, estratègies que, de fet, no existeixen. I mentre ens continuem mentint entre tots no podrem fer res. S’acusa als que defensem una via més realista de la situació que no oferim una via d’acció concreta. Cert, però és que no existirà cap via d’acció si no ens parem un moment i analitzem què hem fet bé i malament.

Retornar a l’autonomisme com l’hem conegut no és possible. Sabem que l’Estat ens combatrà per terra, mar i aire. Però estirar el xiclet d’una victòria a tocar o defensar una República inexistent i que no podem sostenir ni un cap de setmana no canviarà això i mentrestant no podem oferir cap resistència. Quan alguns diem que cal reprendre les institucions, quan gent com en Tardà o entitats com Òmnium s’entesten a eixamplar la base, quan persones anònimes i no tan anònimes continuen treballant per aconseguir millor posició internacional, quan altres continuen treballant per mostrar les contradiccions de l’Estat, d’altres mantenen la flama al carrer tot i no fer desobediència, no estem oferint cap via estratègica. No estem oferint cap solució, però sí que estem fent l’únic treball que serveix com a base per a qualsevol de les estratègies que vulgui tenir l’independentisme, sigui la unilateral, o la de forçar un acord.

Resulta molt encoratjador pensar que tot i que continuem perduts, sense reconèixer oficialment la situació fem tot això. Els de l’exili continuen fent mal a l’Estat, hi ha entitats, CDR i activistes que tenen clar com eixamplar la base i ho fan picant pedra, continuem mostrant les vergonyes de l’Estat i creant aliances i aprofitem el petit marge d’acció institucional dels municipis i del Parlament. Imaginem-nos tot això, si ho féssim després d’una anàlisi compartida de la realitat, sense barallar-nos internament i després de fer la catarsi interna que ens cal. Podríem ser imparables.