La guerra mediàtica contra els ciutadans

Al cap de tants anys sembla clar que l'Álvarez de Castro no era un boig. El neuròleg Quim Jubert ho deixa clar quan analitza els arguments que exposaren, ja fa anys, Prudenci Bertrana i el director del manicomi de Salt, Diego Ruiz, a La locura de Álvarez de Castro. Si el cervell del general va arribar a la conclusió que calia sacrificar Girona i els seus habitants a la glòria militar espanyola –i a la pròpia, tot sigui dit– va ser seguint la mateixa lògica patriòtica que justifica tantes accions de guerra, de la massacre d'Estalingrad a qualsevol atemptat suïcida d'Al-Qaida a l'Afganistan. Lògica bèl·lica en podríem dir. Per sort, Girona ha sabut recordar el sacrifici de la població amb prudència i sense derives innecessàries al triomfalisme i a la mitologia.

El general no era un boig. Però, i els gironins? No havien de tenir les capacitats pertorbades per entestar-se a fer costat a les insostenibles directrius del governador militar de la plaça? Sí, devien pesar molt aquells bàndols que condemnaven a la pena capital qualsevol que gosés pronunciar la paraula rendició. Però no n'hi ha prou. Si pensar a rendir-se conduïa a l'afusellament, entossudir-se en una defensa impossible portava a la misèria, la gana, la malaltia i a una mort gairebé segura. La tossuderia gironina havia de tenir altres motivacions, calgué un convenciment íntim individual i col·lectiu que l'entrada dels francesos era pitjor que la mort i que la gana. S'havia de convertir l'enemic en el dimoni, en la representació del mal. Aquesta va ser la feina dels mitjans de comunicació ciutadans. Convèncer la població que rendir-se era deixar entrar el mateix Satanàs a la ciutat. Totes les trones dels convents i esglésies van esdevenir altaveus d'aquest pensament fins que l'angoixa es va anar apoderant dels fidels –de la població en general–. Frares i capellans defensaven, sense dir-ho, els seus privilegis que les idees modernitzadores de la Revolució Francesa amenaçaven realment. Miquel Fañanàs, en el seu llibre novel·lat Morir a Girona, anota el fet sense aprofundir-hi. Aquella campanya mediàtica tan ben orquestrada i preparada va ser la causa real de la desesperada i absurda defensa que tanta mort i tant de patiment va dur a la ciutat.

Ara mateix ens preguntem com pot ser que una gran part de la població espanyola sembli ser incapaç d'assumir la realitat d'un estat plurinacional, pluricultural, plurilingüístic anomenat Espanya en el qual seria ben fàcil administrar una convivència enriquidora i eficient. Podem pensar, com sovint hem fet, que ens ha faltat fer pedagogia; podem considerar la ineptitud d'alguns líders; podem imaginar i creure en incompatibilitats racials o genètiques. I tot sembla raonable. Perquè, ¿com explicaríeu aquells crits després de la primera victòria del PP, quan exigien «Pujol, enano, habla castellano» dirigits a un home que parla, a més de català i castellà, anglès, francès, italià i alemany, quan la immensa majoria dels que cridaven no eren capaços d'articular res més que els rudiments de la seva llengua materna?

Les trones actuals –els diaris i les ràdios i les televisions d'abast estatal– fa anys que prediquen amb estranya unanimitat un discurs anticatalà, contrari a tot allò que ens individualitza, decididament oposat a qualsevol idea d'una Espanya que no sigui la que va configurar el règim franquista i els seus ideòlegs procedents de la feixista Falange Espanyola dels José Antonio, els Onésimo Redondo o els Ledesma Ramos. L'única Espanya que entenen i que expliquen és la que neix dels manuals d'història que ens haguérem d'empassar en nom de «la unidad de destino en lo universal de los portadores de valores eternos, y por el imperio hacia Dios». Això és el que continuen predicant els hereus de la dictadura des de les trones laiques d'arreu de l'Espanya democràtica, des de la dreta i des de l'esquerra. Quan no es dediquen directament a fomentar l'odi i la xenofòbia contra els que som i ens sentim diferents.

I no parlo només de mitjans privats, que tenen potser el dret de defensar els seus interessos, ni que siguin inconfessables. Escolteu les ràdios i les televisions oficials. El cas més evident: quan fan el que en diuen una revista de premsa, mai se cita cap diari escrit en català. Com si no existissin, com si fossin una cosa vergonyant que s'ha d'amagar als seus oients. No sé si algun dia aquesta demonització ens tornarà a dur més dolor o més mort. Més incomprensió i més problemes, sí. En podeu estar segurs. Com sempre, juguen les seves cartes trucades per defensar uns privilegis ocults que creuen irrenunciables.