El bon Quini

Érem veïns amics de Quini abans que, tal dia com demà de fa trenta-set anys, acabés el segrest que des de la categoria d’as del futbol l’havia elevat a l’aura de mite. Un atzar del destí ha fet que morís de sobte a Gijón la vigília del trist aniversari de ser raptat per uns delinqüents quan anava cap a casa. S’ha dit, amb justícia, que era un home bo. Potser no s’ha dit, però, que ho era massa. Parlàvem amb ell i amb la Mari Nieves, la seva dona, de balcó a balcó quan encara no havia esdevingut la terrible experiència del seu captiveri de vint-i-cinc dies angoixants per l’absència brutal i la incertesa sobre les condicions en què el mantenien retingut. Va ser un home bo de veritat, en el sentit moral més alt del concepte de bondat: va perdonar sense reserves i sense hipocresia els qui havien causat tant de mal a ell i a la seva família. Però va ser massa bo en confiar en aquells que, amb tàctiques d’adulador, s’aprofitaren de la seva generositat per mossegar part dels ingressos de promocions comercials que explotaven la seva figura. Era indulgent amb tothom; pacient amb els mitòmans que el seguien arreu. El commovien totes les mostres d’afecte. Era agraït amb la Catalunya que l’acollia en aquells anys de la seva plenitud esportiva. En retornar amb els seus un cop alliberat el va sorprendre, modest com era, el que havia sortit als diaris. Sobretot les fotos de la gent que s’aplegava nit i dia sota els nostres balcons per fer costat a una família que no sempre mantenia l’esperança.