Rams

Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, diu al seu llibre L’ exili de Déu que “en el transcurs dels últims seixanta o setanta anys s’ha produït un gir copernicà en el si de les nostres cultures: el Déu oficial s’ha convertit en un Déu estrany, aliè, distant, i per a molts fins i tot inexistent, com si es tractés del deus otiosus d’algunes tradicions africanes. Significa això que Déu ha deixat de tenir presència i eficàcia en la vida privada i pública de les persones al marge de les qualificacions que sovint, com gegantines lloses insuportables s’han carregat sobre Ell, i que ja no suscita l’interès de les societats del segle XXI?”

Duch entra en l’àmbit d’aquest present en què Déu conviu en les nostres societats amb un egocentrisme i ingenuïtat de creure que només es fa present amb el concurs dels explícits legalment i culturalment sancionats de la nostra religió.

Potser podríem pensar que Déu només torna del seu exili per Setmana Santa o per Nadal, i poca cosa més. Potser seguim els rituals de la Setmana Santa, buscant d’afermar la nostra veritat, els nostres referents culturals, el nostre patrimoni personal, gestual, social.

Rams és un d’aquests. És una de les fotografies d’infantesa endiumenjada. Dia d’estrena. De palma i palmó. De branca de llorer. Inici d’un cicle que tenint referent de mort, també el té de resurrecció, d’explosió de vida, allò que simbolitzen ous i mones. Vida a la fi. I alegria. Però no fos cas que se’ns oblidés el patiment. Exilis, i presons, i un seguici gairebé processional d’imputats que arrosseguen patiment extrem, això també és ara mateix la política catalana. Les limitacions que tenen els responsables de l’Església catalana per poder visitar els presos polítics a Madrid semblen pròpies d’aquest camí de patiment. Caldrà veure si en algun moment, en aquests dos mesos en què corre el rellotge, hi ha un gir insospitat que es pugui comparar amb l’alegria que sempre duu afegida la primavera, les caramelles i la mona. Tornar a viure, vaja. I no fer Pasqua abans de Rams.