Tenir ales

He entrat a la consulta amb por que em diagnostiquessin una hèrnia discal i en surto amb un parell d’ales. Unes ales de veritat. El traumatòleg me les ha assenyalades de seguida a la radiografia, quasi triomfant. “Veus aquestes dues ratlletes que surten a banda i banda de la base del coll?”, em diu mentre ressegueix unes franges lletoses que floten damunt la corba de les costelles. Afirmatiu, faig amb el cap tot empassant saliva. “Doncs no haurien de ser-hi”, remata ell arrepapant-se doctament al respatller de la cadira. Ara pla. Me les quedo mirant –dos plomissols semblants a les aletes d’un querubí– com si examinés a l’arxiu policial la foto d’un delinqüent que m’acabessin d’informar que resulta que és un parent meu. Amb aprensió, amb curiositat. I si fos un error de la imatge? Les plaques, ja se sap, revelen una fantasmagoria flonja i esborradissa; hi ha formes que se superposen i s’esfilagarsen, i al final hi queda imprès a penes un dibuix de tels nebulosos. La boca, per exemple, fixi’s quina representació tan anòmala, amb les dents serrades com en una masticació animal que hagués consumit la meva pròpia carn. Però el metge no en té cap dubte. Se’n diuen costelles cervicals, d’aquests ossets de més, i són una malformació congènita bastant comuna. Una de cada cinc-centes persones, esguerro amunt o avall. M’afiguro formant enmig d’una inacabable filera de gent tot al llarg d’un mur, i un dit gegant que s’acosta i, d’entre totes les opcions que se li ofereixen, ve a posar-se fatídic damunt meu. I després recordo aquells anuncis de la loteria, i com els afortunats salten exultants del llit i llancen alguna cosa enlaire, els papers de la feina o el despertador, i ens pensem que aquest esdeveniment fortuït i sorprenent els canviarà la vida, però ja no la veiem, aquesta vida de després, perquè l’únic rellevant és l’instant precís en què tot salta pels aires, el moment en què han sentit la pressió del dit capriciós al front.

El més torbador, però, no és descobrir que conservo una rèmora anterior a l’erecció de l’espècie, quan teníem costelles al coll com els rèptils, sinó que les meves m’haguessin anat enviant senyals inadvertits: les tombarelles tortes que feia a classe de gimnàstica, el sostre que vaig deixar a mig pintar perquè se m’adormien els braços, la dificultat per pentinar-me o sostenir el telèfon de la dutxa sense una sensació d’ofec que em formigueja des de l’espatlla fins a la punta dels dits. “Obstrucció dels vasos i nervis afectats per la costelleta supernumerària”, corrobora el metge, i m’inunda una sensació d’assossec, de calma comprensiva i al·lucinada: amb un fòssil d’aleta del plistocè encapsulat sota la clavícula, puc assumir, per fi, que soc un cos equivocat no pas per la meva ineptitud, sinó només per atzar.