Els fraticels de la CUP

Tenim debilitat per aquesta confraria perquè la veiem acotxada amb un diorama del temps de les epístoles de sant Pau, i perquè la congregació compta amb joves figuerencs que han estat alumnes brillants. Amb 10 diputats, o ara amb 4, resulten com el sucre i el llevat que s’afegeix al xampany: poc però decisiu. El periodista Juliana de La Vanguardia acostuma a referir-se als agermanats de la CUP com a fraticelli, també en la versió catalana. En castellà no hi ha un equiparable a fraticelli (frailecillos?), però en català hi ha fraticels; deu ser cosa del programa que tradueix el diari a la llengua subalterna. O pel pessic semàntic de l’italianisme. Fraticels de la CUP. Aquells franciscans radicals, indignats pel conformisme i la resignació dels “seus”, van viure enfrontats al papa i a la inquisició –M. Rajoy i els jutges d’avui–, i als que té per germans acomodaticis: JxCat i ERC. Càtars i begards de la CUP, admirats pels qui no els voten perquè la puresa i l’idealisme són seductors, fins i tots abductors: la fascinació per l’austera figura de Jesús; qui no es deixa corprendre quan la història i les novel·les ens recreen els pioners compromesos abraçats per les flames o devorats pels lleons mentre, amb els ulls en blanc, somriuen i entonen la glòria de Déu; qui no s’emociona veient a les pel·lícules els soldats que, amb la pàtria als sentits i als cants, ofereixen ingènuament el pit a les metralladores inclements dels patriotes del davant seu.

O potser no. L’independentista de la plaça major somia un Scottish –catalan– National Party. Però –això és Catalunya!– els seus “representants” de JxCat i ERC han facilitat una “guanyadora” del Colonial Party, i els essenis de la CUP, de Mas ençà, han torpedinat persistentment aquest no nat National Party. La darrera: malgrat haver perdut la meitat dels combregants, els fratres zelantes al claustre conventual del divendres a les 3 van decidir penitenciar l’electorat dels “seus”. Instint suïcida com el de l’escorpí que mata la granota, o puresa i càstig? Del patriarca David Fernàndez a l’anomenat per A. Puigverd abat Riera. Com els sants i els beats, la CUP no té pla B, com no el tenia Ramon Llull. Parafrasegem el filòsof mallorquí: “Els camins pels quals el cupaire busca la República són llargs, perillosos, poblats de pensaments, de sospirs i de plors, i (això sí) il·luminats d’amor.” Els fraticels, a més de no comptar-se ni comptar els enemics, només tenen ulls per a la precària scala dei que s’enfila al cel republicà.