Inestabilitat jurídica

Resulta interessant com funciona això de la dissonància cognitiva, és a dir, allò que ens passa quan les nostres idees i les nostres conviccions més profundes, les que ens defineixen com a persones, xoquen frontalment amb el que fem o el que tolerem en altres que ens són pròxims o afins. El psicòleg que va estendre aquest concepte, un tal Festinger, també va explicar que, davant tanta incoherència interna, els humans ens empesquem mil i una giragonses mentals per adaptar el nostre ideari a la nova situació fins que trobem més o menys congruent el que pensem amb el que ens permeten o acceptem. Així, una persona “d’ordre” pot mostrar la màxima indulgència davant una bretolada del seu benamat fill adolescent. O un gran defensor de la cosa pública es pot tornar tot d’una un neoliberal del morro fort en heretar una bona picossada d’aquell parent llunyà que sempre havia criticat per millonetis.

Per això ja no sorprèn que els que es posaven les mans al cap per la sortida d’empreses Ebre enllà, segons deien, fugint de la “inestabilitat” a Catalunya generada pel sobiranisme, ara callin con morts en veure que personalitats de la política catalana han de creuar la frontera, aquesta vegada Pirineus amunt, per evitar ser detinguts, engarjolats i, en definitiva, silenciats, per un poder judicial espanyol d’imparcialitat més que dubtosa. Si això no és inseguretat jurídica, ja em direu què és.