El tros de mirall

Procuro tant com puc evitar caure en la pedanteria de citar clàssics perquè res del que hom pugui dir després pot arribar a comparar-se amb la paraula i saviesa eterna dels mestres. Però no se m’ocorre cap altra metàfora que la del mirall trencat amb mil bocins de Salvador Espriu per exposar les crides a la veritat que s’han fet els últims dies i mesos sobre el procés. El poeta imaginà la veritat com un gran mirall únic que es trencava en mil trossos i que cadascú tenia una part d’aquest mirall, una mil·lèsima part de la veritat. En aquests temps que corren és hora doncs que tothom assumeixi dues coses: que cadascú, des del seu pensament polític, només disposa d’un tros de la veritat, però també admetre que l’altra part en té un tros. Sembla però que aquest acte de constricció té, com el dèficit fiscal, un desajust entre el que surt de Catalunya i el que es rep d’Espanya. Hem sentit dirigents independentistes admetent que les anomenades estructures d’estat eren més un disseny que una realitat. O també que no hi havia el control efectiu del territori. A l’altre cantó, en banda, no hem escoltat cap líder del sector no-independentista reconeixent, per exemple, que mai no hi ha hagut la violència que Pablo Llarena dibuixa en la seva interlocutòria. Què costa sortir al faristol del Parlament i dir: “Senyores i senyors: jo no soc independentista però els haig d’admetre el caràcter pacífic del moviment”. Això, és clar, comportaria admetre que l’alçament violent és inexistent i per tant faria caure l’argumentació del Suprem per mantenir nou persones a la presó. I per tant enlloc de carregar amb un tros de veritat caldria menjar-se’n dos o tres pel cap baix. Perquè posats a dir veritats parcials, caldria recordar que els independentistes sempre han volgut comprovar (i acatar) democràticament qui tenia més trossets de mirall. Però encara no s’ha pogut comprovar del tot perquè l’última vegada que ho van intentar, l’1 d’octubre, ens van trencar el mirall a tots plegats. A cop de porra concretament.