Radical Miró

En temps de tanta indigència intel·lectual, recórrer a l’art de Miró és una brúixola per orientar-nos, una corda per no caure del precipici (i pel mateix preu una escala per remuntar-lo). Per situar-nos i per salvar-nos en aquest ara i aquí descoratjador que ens ha tocat patir. I és que Miró no està mort, encara que en molts museus ens el vulguin presentar com una relíquia del passat que hem d’admirar. I és clar que l’hem d’admirar, però sobretot l’hem de grapejar, n’hem de fer ús per a les nostres vides. Aquesta és la tesi (sí, tesi, que sembla que molesti a segons qui, no fos cas que pensar portés a una revolució) de l’exposició que ha ideat Joan M. Minguet per a l’IVAM de València, Joan Miró, ordre i desordre (fins al 17 de juny), institució que es troba en ple renaixement després de la tenebrosa etapa en mans dels polítics més corruptes que ha donat el país veí. Minguet ha desenterrat el Miró més radical, el que va girar l’esquena al poder per estar al costat dels neguits del poble. Els carrers seran sempre de Miró, i això és el que el crític d’art català ha volgut traslladar a les sales del museu, amb tots els riscos que comporta una exposició valenta que emula els patrons menys rígids de les mostres d’art contemporani. Tractar Miró com un veritable artista actual: aquest ha estat el propòsit per reivindicar la vigència de la seva veu en favor de la democràcia, la llibertat i els drets humans. Que falta ens fan veus com la seva.