Analgèsia

La raó, la dignitat, l’honestedat, són necessàries. La ràbia pot ser útil en moments puntuals, com la por. I l’esperança és imprescindible. Però l’humor, ai, l’humor, és crucial. L’humor és la nostra resposta com a humans, l’arma més precisa i resistent. Devem ser el país amb més poetes per metre quadrat; amb més emprenedors i científics per illa de cases... I això és formidable. Però no ens oblidem de prendre les coses amb humor, amb ironia o amb un sarcasme que, com deia Barthes, amb la contradicció pot ser la condició de la veritat...

I no em refereixo tan sols als professionals, que en tenim de magnífics i els veiem, els llegim o els sentim a diari. Parlo sobretot de l’humor tossut de la gent, al carrer, a les xarxes. Una sornegueria, sovint fina com un estilet, que a voltes es capgira en autoironia i aquesta, al seu torn, en sana autocrítica.

Som un poble pulcre, que tendeix a la solemnitat, a la transcendència dels actes, gaudim de rituals ancestrals i honorem els nostres morts. Però no oblidem que, a més d’un pagès assenyat, som fills d’una sirena arrauxada i d’aquesta ens ve la capacitat de riure, de mirar l’amoralitat de la sort amb distància neta, amb esperit lliure, àcrata de condicionants. Encarar l’adversitat o l’enemic amb un mot ben calibrat és una forma de victòria. I és que l’humor no és cap antídot ni evita cap mal per se, però és un bàlsam lenitiu per als moments en què estem tan necessitats d’analgèsics.