Independentisme, unionisme, mitjans i finalitats

El conflicte que vivim a Catalunya va camí d’endurir-se més i més. El dolor, la ràbia, el malestar de molts, les reaccions irades, incrementen la tensió i això allunya les possibilitats d’un tractament racional.

Des del meu punt de vista, qualsevol aproximació a una solució ha de contemplar necessàriament dos elements indispensables:

1r. Tots els projectes polítics, totes les sensibilitats, tots els sentiments de pertinença, són igualment legítims i dignes.

2n. El respecte als drets humans, a les llibertats democràtiques, a una justícia justa, són irrenunciables.

En conseqüència cal ser flexibles i dialogants amb els projectes polítics i rigorosament exigents amb els drets humans.

Tothom ha de poder sentir-se reconegut, respectat i a gust en el marc jurídic. Està clar que aquest no és el cas actual per a una part molt important de catalans que, en conseqüència, aspiren a la sobirania o a la independència. Tanmateix, l’independentisme ha d’admetre que també una part important del país s’ha sentit agredida i amenaçada pel projecte independentista, sobretot quan alguns hiperventilats han titllat de feixista tot aquell que manifestés una altra sensibilitat. Això ha ocasionat una reacció d’enduriment en aquests conciutadans. A l’independentisme li cal, doncs, un replantejament del discurs i de l’estratègia per trencar aquestes barreres i establir complicitats, aproximacions i ponts de diàleg.

Per la seva banda l’unionisme ha de netejar el seu objectiu, legítim, de l’ús de mitjans abusius. Mai la unitat d’Espanya (ni cap altre objectiu) pot justificar l’ús de qualsevol mitjà. La imposició per la força mai no és un camí legítim. Si l’unionisme no és clar i rotund en la condemna dels abusos, perd legitimitat i credibilitat. Són molts els ciutadans catalans que desitgen seguir units a Espanya, però que no se senten gens identificats amb la manera d’actuar de l’Estat i que la condemnen. Ells se senten en terreny de ningú, lluny dels objectius de l’independentisme i dels mitjans de l’unionisme. El diàleg sempre és possible, fins i tot fàcil, entre uns i altres si hi ha un respecte escrupolós per les llibertats democràtiques, la justícia i els drets humans.

El resum és senzill. Al final es redueix a allò tan característic de la no-violència de la correcta relació entre mitjans i finalitats. La cultura de la violència –i els estats acostumen a practicar-la sense embuts– proclama sense pudor que la fi justifica els mitjans. En canvi, la no-violència ens recorda, seguint Gandhi, que de la mateixa manera que l’arbre ja està contingut en la llavor, l’objectiu que obtindràs ja està contingut en el mitjà que esculls. Dit d’una altra manera, el mitjà emprat condiciona decisivament el resultat obtingut. Per tant, qui vulgui ennoblir i reforçar el seu objectiu, no ho aconseguirà amagant les seves febleses sota la catifa de les seves raons, sinó corregint-les, ni falsejant la veritat o, pitjor encara, cridant veritats parcials, que són les pitjors mentides, ni encara menys abusant de la força o violant drets i llibertats. Un mitjà pervers prostitueix i degrada la més noble de les finalitats.

Independentisme i unionisme tenen tot el dret a defensar les seves posicions, però no per qualsevol mitjà. Allò que tensa i fractura la societat no és la discrepància de projectes, ni que cadascú defensi el seu, sinó la impossibilitat de resoldre-ho de forma democràtica i la imposició per la força.

Unionisme? Independentisme? Democràcia i drets humans! I sempre, sempre, no-violència.