De Ripoll al Vaticà

Quan ho vaig llegir m’ho vaig creure perquè és historiadora, però no sé d’on ho ha tret. Les seves cròniques a Le Monde són sempre molt interessants perquè lliga la història passada amb l’actualitat d’una manera que només ho saben fer els autèntics erudits. Es tracta de Valérie Theis, doctora en història medieval, mestra de conferències a la universitat de París-Est Marne-la-Vallée i professora a l’Escola Normal Superior de la capital francesa. Una autoritat, doncs, que acaba de publicar un article a Le Monde on dona a entendre que haver viscut a l’edat mitjana va ser més aviat una gran sort si ho comparem amb algunes ideologies actuals. Aquest subtítol em va portar a llegir-ho tot amb atenció, i vaig constatar que madame Theis denunciava un tancament de ment i d’esperit actuals, que a l’edat mitjana haurien estat impensables.

La professora diu haver-se assabentat que a certes escoles públiques catalanes no hi ha cap llibre escrit en castellà a les respectives biblioteques, i això ha atiat les ires d’alguns arravatats espanyolistes. Ires i menyspreus, car no en tenen prou de blasmar nacionalismes, sinó que els han de menysprear i ridiculitzar. Sabedora d’aquest rebuig i vilipendi, la historiadora continua escrivint que no pot deixar de pensar en la biblioteca catalana de l’abadia de Ripoll que, al segle deu, havia cridat fortament l’atenció de Gerbert, monjo de l’abadia occitana de Sant Geraud d’Orlhac, al comtat de l’Alvèrnia. Aquest famós monjo, quan ja era considerat un dels més savis en el camp de les lletres i va voler estudiar ciències, no ho va poder fer a la seva abadia perquè la biblioteca no li ho permetia. Aprofitant un pelegrinatge del comte Borrell de Barcelona a Orlhac l’any 967, l’abat superior de Gerbert li demanà que se l’emportés a Catalunya, perquè sabia que a Ripoll hi havia una biblioteca que permetia estudiar de tot. Naturalment, aleshores, en la nostra eminent biblioteca no hi havia ni un llibre en castellà.

Tan profitosa li fou la biblioteca de Ripoll al monjo d’Orlhac, que pocs anys després era invitat per Otó Primer el Gran, duc de Saxònia, rei d’Alemanya, rei d’Itàlia i emperador del que seria el Sacre Imperi, per ensenyar matemàtiques i astronomia a la cort reial. I l’any 999 el brillant monjo, que com a filòsof i matemàtic va ser un dels actors principals de la renaixença occidental de l’edat mitjana, esdevingué papa de la Santa Mare Església amb el nom de Silvestre II. Una vida increïble de ciència i coneixement, sense haver llegit mai ni un llibre en castellà. Qui el va parir, el monjo.