Ètica i RSE: retorn al futur

Tenim la convicció que a mesura que es parla més de responsabilitat social de l’empresa (RSE), es parla cada vegada menys d’ètica empresarial. L’enfocament sobre la RSE resulta proper a la lògica empresarial. El seu punt de partida sembla, a primera vista, concret i objectivable: es tracta d’atendre l’impacte o les conseqüències socials i mediambientals de les actuacions empresarials; pregunta indefugible, ja que si alguna cosa fan les empreses és actuar, i si alguna cosa tenen les accions són conseqüències. El debat –i la controvèrsia– sobre la RSE ha estat fonamentalment un debat sobre la S. I això ens ha impedit centrar-nos sobre el substantiu: la R. Ni els més acèrrims adversaris de la RSE qüestionen avui la necessitat que les empreses siguin responsables: el debat, en qualsevol de les seves formes, se centra en quins són els àmbits i els límits de la responsabilitat.

Un altre aspecte constitutiu de la RSE és que els qui la posen al frontispici del debat empresarial són una diversitat variada de grups, moviments i organitzacions que, sovint, reclamen responsabilitat de les empreses com a conseqüència de la constatació de les seves males pràctiques. Cosa que genera un enfocament més aviat reactiu i orientat a la gestió de riscs per part d’algunes empreses, i que s’ha plantejat sovint més en termes de gestió de la reputació que no de gestió de la RSE. Això ha generat sovint a la RSE problemes de credibilitat i, en alguns àmbits, un escepticisme justificat, en la mesura que s’ha acceptat acríticament que les pràctiques de RSE es poden dur a terme per raons i motius molt diversos, que poden anar des de l’oportunisme matusser fins a la convicció (i per això s’ha fet cada cop més necessari proposar una espècie de graus evolutius de la RSE). Com a conseqüència, la RSE ha estat sotmesa a un conflicte inacabable d’interpretacions, entre altres raons perquè arrossega una imprecisió terminològica irresoluble a causa de la diversitat d’usos que acull la paraula social com a referent axiològic i alhora descriptiu, diversitat que en més d’una ocasió desemboca en una incompatibilitat entre els diversos plantejaments.

Convé, doncs, no oblidar que la (aparent) transparència managerial de la RSE, probablement sigui deguda al fet que, en la seva substància, la RSE no parteix de valors sinó de relacions. O dit en altres paraules: el punt de suport del seu plantejament no és valoratiu sinó relacional: com interactua l’empresa amb totes les parts involucrades. Aquest enfocament molt més operatiu (no es pregunta què és una empresa sinó que dona per fet que les empreses són el que fan) li permet fer un llarg recorregut sense haver d’encallar-se en qüestions axiològiques (a partir de quins valors, pressupòsits i principis decideix actuar), atès que l’agenda de les pràctiques de RSE pot allargar-se fins a l’infinit. I a través de la RSE no s’ha dut a terme en general una connexió amb referències a la justícia i a l’equitat, als models de societat o de creixement econòmic, o als reptes de la governança; sinó que més aviat se sol reintegrar a la RSE en el paradigma tradicional de la visió dels negocis, encara que aparentment des d’una perspectiva més àmplia, inclusiva i atenent més paràmetres i, sens dubte, més stakeholders.

Creiem que aquesta situació està arribant al seu límit. Sospitem que l’expansió de la gestió de la RSE seguirà el seu camí, tant des del punt de vista mediàtic com empresarial. Però tard o d’hora es posarà de manifest que la diversitat d’aproximacions a la RSE requereix la construcció prèvia d’un marc de referència ètic que permeti, si no dirimir, almenys raonar sobre elles. Entre altres raons perquè la RSE no és un discurs autosuficient, que es pugui sostenir sobre si mateix. La RSE porta com a marca de fàbrica un dèficit de clarificació axiològica (potser és aquesta una de les raons del seu èxit, per cert), i la seva gran aportació (posar el focus en la realitat organitzativa considerada en si mateixa, i no de manera subordinada a un discurs ideològic o a la moral personal) algun dia s’haurà de connectar amb la seva major limitació (l’absència d’un model antropològic, un model ètic i d’un model de societat sobre el qual recolzar-se i articular-se).

El futur de la RSE, doncs, no és la mateixa RSE; una RSE cada vegada més tancada amb les joguines de la seva agenda inacabable; una RSE cada vegada més propensa a la bulímia i, precisament per això, encantada d’haver-se conegut. El futur de la RSE no és la mateixa RSE, sinó el retorn de l’ètica. Però, sens dubte, ni el retorn a l’ètica del passat, ni el retorn al passat de l’ètica.