Dictadura al si de la UE!!!

Els governants de Castella, avui l’Espanya castellana, històricament s’han caracteritzat per una catalanofòbia malaltissa. El seu ADN bel·licós i conquistador necessita humiliar i sotmetre els qui creuen que han vençut, car només es mouen per instints. En la seva cultura no existeix el diàleg, el pacte, el consens, perquè prioritza allò que els mou, la testosterona. Moguts per aquest primitiu instint (mai pel diàleg), han incrementat el nombre de presos polítics catalans fins a 9 i el dels exiliats fins a 7. Enfront d’aquest fet, el crit reivindicatiu, en totes les darreres concentracions, davant de les delegacions del govern espanyol ha estat: “Ni oblit, ni perdó!”

Ningú no té el menor dubte que el govern corrupte del PP no ha acceptat el resultat electoral del 21-D (un dia que la ciutadania, conscient de la gravetat del moment, va votar per ratificar el de l’1-O), i, des d’aleshores, han sigut incessants les seves amenaces, persecucions i repressions, mimètiques a la reacció venjativa a què ens sotmetia la democràcia orgànica de Franco. La de M. Rajoy, només ha introduït una subtil variant: les funcions que realitzaven els militars, ara les realitzen els fiscals i magistrats de l’AN, del TS i del TC, que li resolen allò que ell està incapacitat per resoldre políticament. El jutge Llarena (bon amic de la Soraya) i el CGPJ exemplifiquen com ningú la inexistència de separació de poders, atès que la interlocutòria que empresonà els líders independentistes no s’aguanta per enlloc. Tant és així, que en opinió del catedràtic de dret constitucional Pérez Royo se’l podria acusar de prevaricació.

M. Rajoy (avui encara ben sostingut pels dirigents populars europeus, el silenci dels quals els fa sospitosos d’una complicitat remunerada) segueix fent el sord tot i les amonestacions rebudes de l’ONU per vulneració reiterada de drets en empresonar (Llarena) cinc nous presos polítics, negant-los els seus drets polítics de diputats elegits per la ciutadania. Els han empresonat per aquells mateixos arguments de Franco: per desafectos al régimen, o sigui, per tenir una ideologia contraria a l’establishment espanyol. En la seva interlocutòria, ho va justificar acusant-los de rebel·lió i sedició, dos delictes que els tribunals europeus en cap cas els apliquen amb la lleugeresa que ho fan els fiscals i jutges espanyols. És tanta l’obstinació per destruir els nostres representants, que els importa poc fer el ridícul a tot el món. Aquest ridícul vindrà en forma de negativa a l’euroordre d’extradició que han demanat a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suïssa, pel president Puigdemont i pels altres exiliats. La seva actuació, però, està provocant una ruptura irreversible entre Catalunya i Espanya.