Violència i paciència

Ens punxen per on saben que més mal ens fa. Ara, el major Trapero dels Mossos és acusat de crims terribles que comporten presó severíssima. Trapero: el nostre heroi del mes d’agost de l’any passat, quan va resoldre en poques hores el cas dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils. Tots sabem que cada cos policial té enveja dels èxits de l’altre. Aquest cop el pecat capital més negre de tots es va elevar a la política. El govern espanyol no va poder tolerar que els Mossos actuessin amb més brillantor que la Policía Nacional o la Guàrdia Civil. La premsa amiga del govern espanyol i de la seva lleial oposició van projectar sospites sobre els Mossos i Trapero. Als Mossos se’ls havia de lligar curt, posar-los sota la disciplina de Madrid. A Trapero, se l’havia de neutralitzar. El referèndum del primer d’octubre els va donar el pretext. Trapero va haver d’anar a declarar davant l’Audiencia Nacional –o del Tribunal Suprem, tanto nonta, monta tanto Isabel como Fernando i el caballo blanco de Santiago y cierra España— i va ser degradat a feines subalternes. Tot, per no haver pegat als votants i no haver retirat prou urnes. Es veu que els Mossos en van retirar més que la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, que és van limitar en la majoria dels casos a pegar. Però el govern de Madrid, la lleial oposició, els jutges i fiscals volien que es pegués per poder acusar els votants d’incitar la policia a fer-ho i, en conseqüència, d’actuar amb violència. Sense la violència dels Mossos i de Trapero es quedaven sense violents i això s’ha de sancionar perquè no s’ajusta al seu relat. Ara tot és “relat”. Diguin-ne fantasia o cuento.

Procuro llegir tots els llibres que surten sobre el procés. Alguns diuen que no se n’haurien de publicar tants, que els fets històrics que vivim i patim necessiten la famosa “perspectiva històrica” per ser analitzats. La perspectiva ja vindrà. Ara, com més llibres es publiquin, millor, si són tan rigorosos i clars com els que ja he llegit. L’últim, Cómo ganamos el proceso y perdimos la república, és del meu amic de l’Ametlla de Mar Josep Martí. Una crònica brillant vista des de dins, des del càrrec, uns quants anys, de secretari de Comunicació del govern. I al final del llibre, unes millors reflexions. L’independentisme, per ara, no ha guanyat, però Rajoy i els “unionistes” tampoc, encara que s’ho pensin. Paciència, demana en Josep Martí als independentistes. Molt bé i molt d’acord. Però com mantenir-la amb tanta humiliació i ignomínia? Cada dia ens provoquen i treballen perquè ni la virtut dels pacients ens quedi. Ens peguen per dir-nos violents.

(Això fins a mitja tarda, quan es va saber l’alliberament de Puigdemont de la presó alemanya, sense càrrecs de rebel·lió. Trapero i tots els altres se’n poden beneficiar. Alegria. Josep Martí, hi ha esperança).