Estrenada llibertat

Deu ser que fa fred. Molt de fred. Que el fred m'encongeix. Que estic més sensible, o que el record de les primeres disfresses fora de l'aixopluc familiar es fan presents quan els infants creixen i repeteixen llocs, tradicions i actituds ja conegudes. Deu ser per això i per la ferma voluntat d'intentar que el record no ens faci mal i ens aparegui un fals sentiment de nostàlgia (deseo doloroso de regresar, que deia Suárez Inclán en aquelles magnífiques cròniques taurines d'El País) que el rol de mare se'm fa fàcil i agradable.

Aquest dissabte a la tarda, quan després de maquillar-se excessivament, col·locar-se un vestit massa escotat, unes mitges inapropiades per a l'edat, somriure's al mirall com una Lolita seductora sense saber-ho i escapar-se a buscar un món nou, pretesament adult però encara ple de dependències i necessitats infantils, la meva filla em va fer un petó a la porta de casa, vaig reviure els meus primers carnestoltes d'adolescent, tan iguals als que ella viuria i tan diferents alhora. I més tard, quan el seu germà, disposat a menjar-se el món creient-se «fort i valent amb la barba serrada...» com el Gifré el Pilós d'un vinil d'abans, va pujar a l'autobús que l'havia de transportar a la festa escollida, vaig trobar-me fent, novament, el paper que em toca. El paper que no puc ni vull evitar; que em surt de manera natural i que em fa repetir tots aquells ítems que, generació rere generació, ens diem els uns als altres.

Ara que els fills tenen edat de construir els seus primers records de dies festius amb amics, sense vigilància, amb una sensació d'estrenada llibertat que quan comença sembla que no ha de tenir fi, em tornen a la memòria tots aquells directrius, consells i premisses que, amb paciència infinita i amor incondicional, ens repetien, una i altra vegada, fent-se pesats de la mateixa manera que ens ho fem nosaltres, els nostres pares, avis, oncles i familiars. Són aquelles frases que ens semblaven avorrides, innecessàries, reiteratives, exagerades i gratuïtes: Abriga't. Posa't la jaqueta. Amb qui hi vas? Ho saben els seus pares? Quants sou? Dóna'm el seu telèfon. A quina hora tornareu? Vigila. Tingues seny. No beguis massa. No fumis. Truca quan arribis. Passa-t'ho bé...

I sobretot, sobretot, la frase que sempre pensaven, que no te la deien mai i tu tampoc no dius. Les paraules que no pronunciem, que ens les guardem en el nostre més íntim reclam: Torna. Torna sa i estalvi a casa.