A la tres
Quina plantofada!
Quina plantofada! Quina plantofada, senyors meus (i senyores meves)! Quina plantofada de la justícia alemanya i, no ens enganyem, del govern de la senyora Merkel, a Rajoy, a Llarena, a la Lamela i a tothom qui vostès hi vulguin afegir. Ni violència, ni rebel·lió, ni presó ni res de res. Els hauria de caure la cara de vergonya. A tots. I a Aznar també. El van sentir, ahir? “Ha sido una rebelión en toda regla”, va dir referint-se a Catalunya. De tanta por que vol fer aquest home, fa riure. Perquè ja em diran si no fa riure que el mateix dia que tot un expresident del PP diu el que diu, la justícia alemanya el corregeixi (a ell i a tots plegats) de la manera que els van corregir. I en primera instància. La justícia alemanya no ha deixat ni que el cas arribés al Tribunal Constitucional. Ha sigut una plantofada, una bufetada, una galeta, una nata, una castanya, una hòstia, un bolet, un mastegot i tot el que vostès vulguin en primera instància. I a Alemanya, senyors meus, no pas a Bèlgica, que també. Puigdemont no serà extradit per rebel·lió i avui el veurem sortint triomfal de la presó de Neumünster, on haurà passat dotze dies. El cas no s’ha acabat, perquè ara la justícia espanyola el continuarà reclamant per un presumpte delicte de malversació de fons, que tampoc ha existit. Però, i què faran amb la resta de processats per rebel·lió, alguns dels quals fa mesos que tenen a la presó a Madrid? Els hi mantindran? A Alemanya deixen Puigdemont en llibertat; a Bèlgica la justícia deixa en llibertat els consellers exiliats; i Clara Ponsatí també està en llibertat a Escòcia. No els fa vergonya? No és prou lliçó, aquesta plantofada, aquest clatellot, aquesta hòstia de tres països europeus perquè Espanya reaccioni? No ho veuen, que els ho han dit ben clar i ben alt. Espanya comença a fer passar vergonya a Europa. I Europa els ha dit prou. I ara, si fossin coherents, no només deixarien en llibertat els presos polítics que encara són a Estremera i a Soto del Real, sinó que anirien preparant algunes (unes quantes) dimissions. I a Catalunya, és clar, la investidura de Puigdemont.