La riallada groga

Un conte llarg que s’abreuja. Burhan Sönmez, que ha passat aquests dies per Barcelona, és un escriptor turc i activista dels drets humans al seu país que es va haver d’exiliar a Londres de resultes d’una persecució policial l’any 96 que a més el va deixar greument ferit. Sigui com sigui, d’aquella experiència vital d’exili, també de tortura i presó, en surt una escriptura de la qual també podem gaudir en català ara que Periscopi ha editat Istanbul Istanbul. Un modern Decameró que es capbussa en aquesta frontera entre l’existència i inexistència que tots plegats podem tenir en vida. Que situa en una presó subterrània a Istanbul i on la ciutat som tots: “Istanbul era una ciutat de milions de cel·les i cada cel·la era una Istanbul. Una part estava en el tot i el tot, en una part. El que era a prop era lluny, el que era lluny era a prop. Tot era estèril i fèrtil.” Sönmez beu dels contes, i en un d’aquests contes, el que tanca el llibre, s’explica que en una illa, quan algú es mor, els que visiten els familiars dels difunts comencen a explicar històries divertides sobre el mort. I a aquest fart de riure l’anomenen la riallada groga. I per als protagonistes d’Istanbul Istanbul la riallada és el millor que tenen. Amb deu dies de patiment i dolor en una presó turca on els torturadors fan servir tota una gamma escruixidora contra els protagonistes, la riallada és el millor que tenen, com el raki o les verdures adobades que imaginen enmig de somnis de llibertat.

Llegiu si us ve de gust Sönmez, llegiu i somieu aquests glops de bellesa, aquesta paràbola de patiment i il·lusió. Sortiu al carrer, i ara que diuen que la revolució dels somriures, que no ha sigut mai de riallades, s’ha tornat agra amb tot el seguit d’imputacions, presons i exilis que carreguen contra els responsables del Govern cessat, o contra bombers que ahir encara eren citats al jutjat de Reus, penseu què és el millor que tenim.

Són temps difícils, confusos. Hi ha qui diu que ja és hora que la política torni a abordar allò que és matèria de la política i no de tribunals que acaben fent política, però en comptes de negociacions i pactes, amb interlocutòries i presons. Són temps difícils. Caldrà que els contes siguin contes i que els relats judicials no forcin els fets per obtenir delictes que no hi hagut.