Narcís Oliveres i Terrades

Gràcies a El Punt Avui em vaig assabentar de la luctuosa notícia que dilluns passat, 2 d’abril, va morir un figuerenc, empordanès i català excepcional: en Narcís Oliveres i Terrades. Realment, al llegir el diari del 04/04/2018 vaig quedar impressionat, garratibat, esmaperdut per la pèrdua d’una persona de gran qualitat humana, política i moral per al conjunt de la nostra nació catalana i –com a bon i sincer europeista que era d’ençà de fa molts anys– per a tot Europa en general. Encara recordo perfectament la darrera vegada que el vaig veure –potser farà uns dos mesos– amb motiu d’una concentració en favor dels presos polítics davant de la plaça de l’Ajuntament de Figueres, en què jo li faig comentar per què la Comissió Europeu del Sr. Juncker era tan refractària a les justes demandes de llibertat i sobirania de Catalunya. Ell em va respondre, amb un gran caliu humà, que aquests polítics actuals que manen a Brussel·les s’obliden de les idees humanistes i autènticament europeistes de dos dels fundadors i precursors de la Comunitat Europea com eren Jean Monnet i Robert Schuman, i la seva idea clara de l’Europa dels ciutadans i de la diversitat lingüística, per damunt de la restrictiva i dogmàtica Europa dels estats. La meva amistat amb en Narcís, a causa de la gran diferència d’edat, ve dels darrers més o menys quinze anys. Jo no vaig conèixer el Narcís Oliveres senador o conseller de Comerç; la nostra amistat ens venia d’haver coincidit en moltes xerrades i conferències polítiques i culturals a la ciutat de Figueres. De tota manera, de ben jove ja havia sentit a parlar d’en Narcís, ja que la meva família el coneixia força bé perquè el meu pare va coincidir amb ell en una acadèmia a Figueres i, sobretot, perquè a casa meva –tant el meu pare com el meu avi– eren treballadors d’agències de duanes a Portbou, i en Narcís, com a director de la societat Hifesa, hi tenia una estreta relació de feina, ja que l’agència que tramitava les importacions era on treballaven els meus familiars directes. Una idea en la qual sempre estava d’acord amb en Narcís era pel fet que ell, com a doctor en dret, argumentava i defensava molt bé (també en els seus articles) que la qüestió catalana era una matèria, un assumpte, eminentment europeu. De fet, la colpidora realitat actual de l’existència de presos i exiliats polítics li està donant la raó. Per finalitzar voldria trametre el meu franc condol per aquesta gran pèrdua a tota la seva família. Adeu, Narcís; descansa en pau.